Elvis Perkins - All The Night Without Love

Penjada de l' Elvis Perkins

Ahir vaig anar al Festival de Rockdeluxe, com no, amb el meu pare, a l' Apolo. I malgrat "Qualsevol nit pot sortir el sol" i el Nacho Vegas (inflat, uf, com castiga al cos la mala vida...) i la Cristina Rosenvige (més humana que mai, afònica i amb ulleres, vulnerable i guapíssima)...
em vaig quedat penjada en el primer concert, de l' Elvis Perkins.
Penjada de l' Elvis, intentant buscar en els seus ulls els del seu pare, aquells que em van aterrar durant tants anys asseguts en un banc, al final de Psicosis.
I no vaig trobar el seu pare, vaig trobar una veu intensa, una música plena d'arrels folk però intensa. (Aquest però em delata, ho sé...de vegades el folk em resulta massa pla: serà el mal folk). La paraula intensitat ho resumeix tot. Ens va agafar freds a les 20:15h d'un divendres i en menys d' un quart d'hora ja ens tenia enganxats, penjats, aplaudint, volent més, viatjant en les seves històries, per la seva banda (fantàstics nois, trets com a mínim de "Doctor en Alaska").
Vam acabar aplaudint fins i tot quan recollien els cables i les guitarres.
A l'acabar tots els concerts, vaig córrer a la taula de merchandising (no ho faig MAI), i presa de l' emoció vaig comprar el seu únic CD Ash wednesday, desitjant anar corrents a casa i posar-lo. I per fer encara més especial aquella descoberta, recordant amb melangia quan vaig descobrir a en Ben Harper, Tricky i en Beck, com a teloneros...aquella sensació de que el concert principal ja no importa tant perquè t' has quedat penjada...vaig buscar a l' Elvis per la sala i li vaig demanar que em signés el CD.

Uf...què intens, i què contenta.

Després d' una paradeta al Mond,
vaig arribar a casa a la 1:00h i he dormit abraçada a l'Elvis...

Em llevo i continuo amb ell...
això és amor???

Gràcies Iciar.

Mataharis.Rodona. Vida dintre del cinema.

Un dia d' aquests escriuré a la Iciar Bollaín i li demanaré que em deixi viure dintre d' una pel·lícula seva. Amb els seus guions, ser una de les dones que ella dibuixa. La humanitat que desprenen em commou tant que m' enganxa.

Voldria sentir-la sempre. Voldria conèixer-les a totes i tenir-les a prop, família de dones (i homes amb humanitat, també, ben a prop, al llit;) -en Manuel-).

Estic en plens efectes de la droga.

Gràcies,
un altre cop, Iciar.

In our nature

José González és calma intensa. Guitarra i veu. La seva guitarra sona forta i crea moments vibrants, la seva veu t' envolta i t'acull,
tardor càlida sota la manta.

Em va agradar molt el seu Veneer i m'agrada més el In our nature. És d'aquesta música que si poses el repeat all i te n'oblides, t' atrapa un estat...les mateixes sensacions que amb el Mezzanine de Massive Attack, carregat d' electricitat. I la comparació no l' he feta jo, José González versiona Teardrop. Sensacional, acústica.

Tothom el compara amb en Nick Drake, i sí, la seva veu sona semblant, però la atmòsfera que crea...podria ser elèctrica, triphop. Potser exagero? Potser sí, estic amb ànima de triphop, ara.

Al novembre ve en concert a Barcelona. En tinc moltes ganes. Fa temps que no em fa il·lusió un concert...

us el recomano.

Muertos en vida

La ciudad de los muertos

(…)
conmueren cada día con sus vivos.

Javier Velaza

Aquesta idea m'angoixa i m'impulsa a buscar la con-vivencia.

Los arrancados

(...)
Y así nos afanamos a ensayar junturas
con otros arrancados.
Por si acaso ellos fueran de quienes nos
truncaron,
los abrazamos fuerte
y nos probamos besos con ellos,
por si acaso
fueran ellos y aún posible un nuevo injerto,
reincidimos en todas las formas de la cópula
por si acaso ellos fueran.
Pero nunca son ellos.
(...)

Javier Velaza, Los arrancados.

Valentía

"De nada vale que el entendimiento se adelante si el corazón se queda", escribió Gracián.

Anatomía del miedo, José Antonio Marina.