To be or not to be...sorry;)

Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s'esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l'obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d'aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l'escarni d'aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l'amor burlat, la lentitud de la justícia,
l'orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d'aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal—lideixen sota l'ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el ser curs, i perden
el nom d'accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
William Shakespeare

Hamlet,Hamlet, paraules com dagues. Julio Manrique bestial, Poloni entranyable, Ofèlia nimfa sorprenent.L' adaptació de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya ens va convèncer tot i les cadires, la son i la calor. Feia calor però la suor regalimant en els personatges va fer pujar la temperatura de la gèlida (i podrida) Dinamarca.Llegint el programa, el director, l'Oriol Broggi, parla de com Shakespeare dóna llibertat als actors, és tan gran i les seves paraules tan riques, que en comptes de encorsetar, allibera. M'ho imagino com un pot d'essència tan concentrada que en pots fabricar desenes de perfums sense perdre'n l'origen i la qualitat.

Confessió previsible: m'he llevat amb la cara de'n Julio Manrique corrents amb la camisa blanca mig oberta i amb els ulls plens d'inteligent bogeria, amb els ulls plens de Hamlet...brrrrrrrrr...aquest somni m'acompanyarà el son etern?llavors existeix el paradís!;P

-------------------------------------------------------
Els nervis pel viatge i les turbulències d'aquest estiu em van fer veure un Hamlet neguitós, inquietant...diferent d'altres vegades. Què gran és Shakespeare!!

Bon estiu a totes i tots, espero poder escriure durant el viatge.

Les ulleres de sol de'n Gilet

El ram de'n Gilet

7è Aniversari Ateneu Rosa de Foc

Dissabte vam celebrar 7 anys d'Ateneu i un any més, després de molta feina, va ser un dia apoteòsic, eufòric, colectiu...un dia que cada any em confirma, ens confirma, que un projecte d'autogestió amb generosa paciència, convenciment polític i una mica de confiança en la humanitat;), és possible. I no només sobreviu sino que creix, es transforma i dóna lloc a altres projectes, crea sinergies, millora les nostres vides, fa d'antídot contra l'amargura, contra l'estancament, contra la resignació a la que ens transporta vertiginosament la societat i el context en el que vivim.

Ara mateix aquest espai i tota la seva òrbita (ccoperativa, hort comunitari...) són part imprescindible de la meva vida.

Vam preparar un regalet per l'Ateneu. Una cançó. Poseu-hi la musiqueta de'n Kiko Veneno ("Echo de menos, la cama revuelta..."). Ah, i els talibans de l'ortografia agafeu aire, que hem fet un mejunge castalà que tomba a qualsevol (i representa el mejunge de gent que formem part de l'Ateneu)

Techo* de menos
Son siete años
de proyectos y asambleas
comisiones y mercados
y mucha fiestaa

cooperativa,
Olla mòbil, Repsol Mata,
Plataforma Antitrangènics
i també la Gàlia

I la Xaingra
que celebra aniversari:
ja són 25 mercaaats
i una Xic queta!

i les kafetes,
inestables i concretes.
i el nostre menjadoooor:
dijous, paella!!

Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!


Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida


Passa la vida.
L'ateneu creix cada dia:
uns que marxen, uns que arriben
i es multipliquen.

I allà a Cal Cases
han obert la sucursaal
ja tenim la nova seu
per fotre el caamp.

I aquí, al barri,
cada dia més xivarri,
un cultiu extès de coopes
i també d'horteres!!

I don Fugueet
que ens ha fomut el coheet
però no ens treurà les ganes (leré) d'ocupaaar
el barri senceeer.


Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida!

*lo de techo és per l'incident que vam tenir quan vam estar fent les obres al pis de dalt. Literalment se'ns va caure el sostre a sobre:)

L'amor és un peix

Brutals Els nens eutròfics d'en Pedrals.Directe recte, subidón.Apolo [2]. 16juny09.

(El video és del concert a l'Helio. Ja sóc fan: 2 de 2)

Vertigen

La immensitat des de dalt m'empeny a descordar tots els nusos i baixar saltant, flotant, sentir la llibertat de qui no té res a perdre. O de qui tot ho ha perdut i tan sols es deixa anar ja pel desig...neu avall, entre pics afilats, roques tossudes i salts d'aigua provocatius. Un paisatge espectacular, primavera a Tavascan, al llac de Mariola.



De sobte el meu cos es troba amb la pendent. Em fa tremolar les cames. La natura, vehement, brolla. Brolla l'aigua des de les alçades més escarpades, tot cau cap als estanys. Tot el paisatge cau. Vertigen. Por a caure? Per fi caic. Caic i la meva cara es relaxa, el meu cos es deixa anar, temeràriament tranquil. La por ha desaparegut. Les cames em tremolen de desig. No ho puc suportar. El vertigen. El desig de, d'una vegada, deixar anar les regnes, brollar.

De sobte ho veig clar: el vertigen és un desig insuportable de caure.


Un altre cop apareixen: fantàstiques persones, amics, m'acompanyen a creuar el vertigen. M'agafen de la mà, em rodegen, em cuiden, em fan el camí en aquesta neu diabòlica. Agafo el pal, el clavo a la neu. Clavo la mirada a la immensitat i rabiuda clavo, clavo les botes a la neu. El desig, despistat per uns instants, desitja dominar la pendent, desitja poder vèncer la gravetat, desitja agafar les regnes i deixar-se endur sense caure. Canviar de rumb: clavar-me.

Bcn--------------------------->Manresa

14:16h. Fa ja 8 hores que estic desperta. Estic a Manresa i no puc marxar fins les 19h.
Què ha passat?
(flashback)

5h. Sona el despertador. Me'n vaig anar a dormir tan mentalitzada, rollo mañana es la batalla, que m'he despertat súperenergètica. M'he vestit - negre i vermell per al primer dia, necesito uns colors que em facin de cota de malla de los enanos. Para resistir a cualquier troll. He preparat dos esmorzars, un dinar, una ampolla d'aigua i pica pica per aguantar lo que tenga que venir. M'he agafat el llibre del suec bestseller, el dels homes que no estimen a les dones. Quina sort tenir un totxo així quan m'esperen 3 setmanes de 3 hores diàries de puro ferrocarril. Quina coincidència que tingui un llibre per cada substi que faig. Em fa de banda sonora mental, l'acabo associant a un paisatge, a un estat d'ànim, a un estat físic, a una temperatura. I el canvi de Sitges a Manresa no està mal.

5:50h. Surto de casa amb la motxilla. Agafo la bici, el sol ja brilla, encara tènue, la ciutat s'acostuma poc a poc a la llum, els carrers més cèntrics estan buits i jo baixo flotant pel carrer Pau Claris. Baixo les escales del metro. Línia 1. Direcció plaça Espanya. Al vagó sobretot inmigrants, dones i jo.

6:21h. Arribo als ferrocarrils. A l'andana sobretot homes de pells fosques de matissos molt variats. Homes de polígon industrial. I jo. Espero el tren.

6:36h. Pujo al vagó buit. Estiro els peus sobre el seient del davant, recolzo el cap a l'esquerra, contra el marc de la finestra. Tinc molta son. M'endormisquejo. De sobte algú seu al meu costat de manera brusca. Obro els ulls i la miro: una noia xinesa em torna la mirada. Tanco els ulls però el batec del cor no em deixa dormir. No arriba el tobogan del son, no desconecto. Obro el llibre del suec i començo a llegir. No està malament, m'enganxa una estona, fins a Sant Vicenç dels Horts. Un reflex gairebé perruno em fa tancar el llibre, remoure els músculs i deixar anar tota la son. M'adormo, em perdo totes les estacions fins a Martorell Enllaç. Em desperto paulatinament i de sobte Montserrat, el bosc, sento l'aire humit. Tinc la sensació de viatge. I només estic anant a la feina, penso (!). El tren va quasi buit fins a Castellbell i el Vilar on un munt d'estudiants d'institut entren. Suposo que van a Manresa.

8:06h. Manresa-Alta. Baixo i pregunto a un taxista, extraordinàriament amable a les 8 del matí, com arribar a l'institut. Em sorpren el seu accent manresà (o manresí?). La neutra catalana em commou. Començo a caminar. Fa tres hores que m'he llevat i encara estic en camí. Però no m'agobio gens, m'he programat i gaudeixo del destí. De la curiositat. Una nova aventura, una nova destinació. Em pregunto si podria viure a Manresa. Si m'agradaria més aquest aire fresquet pels matins, aquests taxistes amables, aquests boscos humits i Montserrat, les agulles (reconeixo St. Jeroni, el cavall Bernat, el lloro...). M'emociona pensar que estic a una hora i mitja d'Alinyà. Més a prop que de Barcelona. I la laura que desperta a l'estiu m'ilusiona. És una laura de peus i pell, d'acció convençuda i reflexió necessària. Una laura una mica més nua. Barcelona té un corsé massa ajustat. No m'ofega però m'obliga.

8:22h. Arribo a l'insti. Bonic enmig dels camps i urbanitzacions. M'aten la cap d'estudis i em demana si puc acompanyar a un grup a fer una ruta de la "Manresa medieval". Accepto encantada. He decidit que m'agrada Manresa i la vull conèixer. I sempre m'ha atret la Seu, allà dalt del turó (el puig Cardener he après). M'han explicat les muralles i la baixada dels jueus, i els gremis i el Miracle de la Llum, i la ceràmica medieval manresana (molt bonica per cert). Passejo amb els alumnes de 1r per tota Manresa, acompanyada d'una guia. He recorregut Manresa en dues hores. He vist els tres hospitals, els retaules, les torres de la muralla...

11:30h.Tornem a ser a l'insti. Passen les hores tranquilament. En Ferran, el noi al que substitueixo (per primer cop més jove que jo!!), amb rastes i ulls verds, ha demanat la baixa per paternitat. Coneixo a l'Aniol i a la seva mare. Gent molt maca. Tranquila. M'explica tot el que hauré de fer, poca feina.
Esmorzo. Cafè, croissants i un entrepà petit. El bar tanca aviat però un profe ha portat regalets.

12:48h. Parlo amb la cap de Departament, la Dolors. Una profe de les que a mi m'agradaven. I de Biologia. Molt energètica, molt activa, transmet saviesa i acció. El seu fill ha estudiat Biologia a l'Autònoma però no ens coneixem. Em dóna seguretat.
Baixo a la sala de profes i m'apunto tots els horaris de les avaluacions, exàmens de suficiència...torno al Departament amb la Dolors i xerrem una estona. Li semblo més jove, em reconforta perquè la joventut no implica desconfiança.

13:26h Engego l'ordinador i m'endinso als correus. M'abdueix la informació. Torno mentalment a Barcelona. De sobte em truca la Gemma, gir mental brusc cap a Alinyà. Faig plans. Decideixo marxar de Manresa a Alinyà el mateix dia que acabo la substi, el dia 30. Em ve de gust fer la connexió, no trencar móns.Truco al Lluís, a Alinyà, i parlo una estona amb ell. Li explico el que acabo de decidir i ell em diu que una pedregada s'ha carregat l'hort. Però que la resta continua igual. Que ja m'esperen. M'emociono.

14:16h. Necessito escriure tot el que he sentit avui. Poques vegades em passa, aquesta necessitat de relatar lo qüotidià. Avui ha estat extraordinari.

------------------
15:00h. Tancaré l'ordinador i baixaré a dinar. Porto truita de patates i carbassó i un tomàquet obert amb formatge de cabra i orenga. I un iogurt dels que ha deixat la Sara, dels que menjava la Manuela. I la samarreta que porto és la que em va regalar la Lise. El fil de les persones que estimo em condueix segura per la realitat, per l'extraordinària realitat.

Per la tarda tinc avaluacions. Arribaré tard a Barcelona però l'angoixa ja no hi és.

L'extraordinari de lo qüotidià. La vida em sosté perquè no és com me l'esperava (Biedma).