Em poso pràctica
i una mica de Van Morrison,
em donen feina:
una mica de rutina
i se me'n va la tonteria.
És la meva tonteria:
li tinc confiança,
anys de vertigen, teràpia,
carrerons sense sortida,
inventaris de mancança.
És un joc de poder
entre mi contra jo,
de poder estar,
de poder estimar,
estimar-me,
de viure en els límits de mi mateixa,
eixamplar-me.
Però la necessito,
a la meva tonteria,
em fa sentir viva.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada