C.

La C. m'escriu. Ens vam acomiadar el 21 de juny amb una abraçada, una nota escrita plena de faltes d'ortografia i llàgrimes sublimades per la correcció de les formes. La C. em va reclamar que hi fos. Em va tractar amb respecte i exigència. Si tu vols que confiï en tu, com a profe, tu has de confiar en mi, com a persona. I això va de veritat. No va de rols ni d'horaris laborals. Des que la C. em va reclamar que hi fos, a l'aula ja no duc màscares i miro als ulls de veritat. Amb la meva imperfecció però hi sóc completa. I així és com aconsegueixo gestionar amb sentit tota la humanitat que bull, es frega i col·lisiona a l'aula. Ara entenc el curs com un viatge de vincles, no com un joc de rol. I entenc la responsabilitat que tinc amb l'alumnat: he de deixar clar on em poden trobar i on no. La C. em va desemmascarar.

 La C. m'escriu i em diu que em troba a faltar, els valors que ens donaves, em diu, els valors. I m'explica que ja no insulta els profes, que tracta bé a les seves amigues, que ha deixat a aquella noia que la feia patir. I que ara està "muy bien muy inspirada i con los ojos muy abiertos he conseguido muchas espectativa."

 La C., no ho diu així, però m'escriu per dir-me que ha aconseguit estimar-se. 

I jo la responc. I encara tinc temptacions d'agafar la màscara i parlar-li amb gestos estudiats. Rellegeixo el seu correu i m'incomodo per la meva pròpia tendència. Li acabo explicant, emocionada i amb timidesa, com em va.

I me n'adono que si no ho fem així, amb la vida i les persones al centre, tot plegat no té sentit.

12 anys entre erugues i papallones

En la primera entrada al bloc, fa 12 anys, escrivia...

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra.

Avui decideixo reemprendre el bloc envoltada de papallones: pensant en una conversa que vaig tenir amb la Marina sobre el sentit de la vida i rellegint la última publicació al bloc, el meu homenatge a la padrina Gertrudis, una de les meves mestres en el sentit de la vida. Amb les frases i emocions de la última sessió del grup de treball Ecofemisteam encara rondant-me. I tot plegat s'activa per una conversa twittera entre profes de ciències sobre el fet que la vida, com a fenomen natural, no necessita finalitat ni sentit. #Lavidaesasí.

Aquesta combinació de vida íntima, vida pública i reflexions personals eren la substància d'aquest bloc. I ara, immersa en un altre cicle metamòrfic vital, torno a necessitar-lo.

Com sostenir aquest sense-sentit en els nostres cossos finits (ment_i_cos, inseparables), com sostenir-nos i trobar el nostre lloc desitjable al món que compartim. Aquest és un dels interrogants bàsics que ha accelerat el meu metabolisme des que va tenir consciència de sí mateix. La recerca incansable de respostes, en un feedback infinit, em sosté. A l'aula i a casa, a la casa de l'aula i a l'aula de la casa. La ciència? En el seu sentit ampli i filosòfic, una de les meves eines preferides  per construir respostes i comunicar-les. 

I en aquest cicle etern, rescato una de les meves cites fonamentals:

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos modos hay de no sufrirlo. El primero es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. El segundo es peligroso y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio. Las ciudades invisibles, Italo Calvino.

SEGUIM! 

Amb la padrina Gertrudis

La padrina són els meus estius al poble.Infància. Arribava amb la Hispània i la meva petita maleta, marejada, pàl·lida de ciutat i allà estava la padrina, a la plaça del Loreto esperant-me. Allà començaven dos mesos infinits plens d'aventures, llibertat i aprenentatges.

Amb la padrina ganxet, cosir botons, escombrar i fregar les escales, esquitxar amb aigua l'entrada de baix, planxar, rentar els plats...ella volia fer de mi una dona com Déu mana. I amb ella vaig aprendre la part més pràctica de la vida. L'art de fer anar una casa de poble.

Amb la padrina els conills. Acariciar-los, buscar els més petits al calaixet de darrere la gàbia, responsabilitat de cuidar-los. Tranquil·litat davant la seva mort. Veure com les seves mans destres l'agafen pel coll i el ganivet expert li talla la vida. I jo, frisant per menjar la sang fregida en una paella ja roent al foc.

Amb la padrina el safareig. A l'entrada, a baix, allà on hi havia la mula. De vegades al safareig del carrer que va cap a la baixada del metge. El gibrell ple de roba, per a mi la petita, calces i mitjons. Per a ella els llençols i les camises. El sabó que em rellisca de les manetes i cau a l'aigua, em poso de puntetes per rebuscar amb el braç, em mullo la samarreta. Rasco amb el fregall ben fort, compte amb les costures. Primer el sabó, després rascar, després una mullada i tornar-hi fins que sigui ben net. Després pujarem a dalt a l'engorfa, aquell pis misteriós, aturat en uns temps per a mi eterns. Els fils rovellats, jo amb la caixa de pinces sentint-me útil, sentint que amb la padrina cada moment té el seu sentit i alguna cosa a fer.Un món segur.

Amb la padrina les olives. Vespres de llar d'hivern triant les olives de les fulles mirant la tele. Sacs de ràfia plens d'olives. Quin gust endinsar-hi la mà i navegar pel mar d'olives.

Les aumetlles, trencant les closques i separant-ne el fruit.

Les pilotes de l'escudella de Nadal, les seves mans venoses, àgils, l'anell d'una vida amb poques opcions però viscuda amb determinació.

Amb la padrina els matins d'estiu. “Vengue, lleve't!”. A les 9h fan “Los ricos también lloran”. La mirem juntes, la comentem, ens en fotem dels rics que ploren. Jo amb el meu got de llet amb galetes maries, la llesca de pa amb tomàquet i un troç de formatge, o butifarra blanca, la meva preferida.

Amb la padrina el Peret. Quin home més guapo. I què alegre.

Amb la padrina la copla. La padrina canta amb vergonya, se'n riu.

La padrina em renya, bufa al cul. “Pudenta!”.

Amb la padrina els berenars. Llonguets farcits de nocilla. La padrina em neteja les galtes de xocolata amb el seu drap del davantal, humit. O mullat de saliva.

Amb la padrina comprar. La llista feta en un tros de paper amb llapis i la seva lletra de posguerra. Els diners justos en un monederet petit negre. El cabàs. Au, ves a cal Catarino, a cal Gargori i després a cal Josepàs. No t'entretinguis.

Els cabells de la padrina. Onades argentades, la seva colonia, la seva pinta petita i estreta.

Amb la padrina l'all i oli. Concentració màxima. Només podem ser-hi dues. Jo amb el setrill, molt quieta, mirant fixament com l'oli regalima pel morter i entra en l'ou, el soroll gustós de la mà girant sempre en el mateix sentit. La meva tremola de tensió. L'all i oli sagrat que nedarà en la bajoca i els trumfos del dinar.

Amb la padrina els sopars d'estiu. Sempre amanida amb tomàquets, les arbequines en un platet de vidre transparent. De segon sopes de pa. Després tall. De postre préssec o poma, fruites petites com pots d'essència de l'hort.

Amb la padrina paro taula. Primer em poso el sopero, després les estovalles verdes de quadros. Escarria-les. Estan en un calaix ple de molles de pa. Els tovallons, cadascú el seu amb el seu nus. Els coberts, els gots, els plats. Cadascú s'asseu al seu lloc. Els homes de cara a la tele. La padrina prop de la cuina, jo de costat o d'esquena a la tele. 

Amb la padrina imatges, olors, poble, peus a terra.

Amb la padrina infància.

Cicles

Aviat farà un any que no passava per aquí. 
Aviat farà dos anys que escrivia el que m'ha dut de nou aquí:

No vol i dol

Estima sense voler,
però no vol estimar.

Aquest any, de nou, la primavera s'escola pels vidres dels finestrals. Els ciclàmens del pati em desafien insolents. Jo encara hiverno, encara endreço, encara preparo el cos i el cor per a l'esclat. Unes setmanes més de peixet, si us plau, encara no tinc la feina feta...

L'ange du bizarre

Una expo no planificada va trencar el fred de París. La petita famille bizarre (què bé sona en francès tot) vam estar d'acord. Els impressionistes de Montmatre potser ja només ens impressionen en la soledat de cadascú i el quadre, ja no són una experiència col·lectiva. Al Musée d'Orsay L'ange du bizarre, una exposició sobre el Romanticisme obscur de Goya a Max Ernst, va fer callar al ramat de turistes. Tots avançàvem en silenci en un diàleg intern amb el nostre àngel caigut, amb la nostra víctima, amb els nostres monstres. Una d'aquelles exposicions que no tan sols és la pintura que veus, no només el text que algú ha escrit, segur, amb la passió de la introspecció. Una exposició que  trascendeix a cadascun dels seus quadres i a cadascun dels que miràvem cara a cara, amb la raó dormida, els nostres monstres en cada pintura.

“El sueño de la razón produce monstruos”, Francisco de Goya 

 Johann Heinrich Füssli (1741-1825) Mad Kate 1806-1807 Frankfurt-am-Main, Frankfurter Goethe-Haus Freies Deutsches Hochstift, inv.1955-007 © Ursula Edelmann – ARTOTHEK

Johann Heinrich Füssli (1741-1825) The Nightmare 1781 Detroit, Detroit Institute of Arts, Founders Society © Bridgeman Art Library 

A gauche : Jean Delville (1867-1953), L’Idole de la perversité, 1891, Pierre noire sur papier, 81,5 x 48,5 cm, Collection Privée © Droits réservés - A droite : Franz von Stuck (1863-1928), Le Baiser du Sphinx (Der Kuss der Sphinx), après 1895, Fusain, pierre noire et rehauts de blanc sur papier brun clair, 55 x 48,5 cm, Collection particulière © Droits réservés  

Rotundo

El brutal chorro de información y desinformación generada en los medios se lleva por delante todo intento de pensamiento autónomo, personal, e incluso aquellos que tienen el tiempo, el valor y la capacidad para enfrentarse a esa poderosa corriente acaban aferrándose, agotados, al primer tronco que pasa por su lado.
(...)
Encontrar un lugar impermeable al estruendo pero sensible a los sonidos más sutiles es hoy por hoy una de las hazañas más urgentes y necesarias para poder sobrevivir como ente soberano.

"Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión)"; Andrés Rábago, El Roto

Des d'aquest dimecres tinc un altre mestre.

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Mirad:

somos nosotros.

Un destino condujo diestramente

las horas, brotó la compañía.

Llegaban noches. Al amor de ellas

nosotros encendíamos las palabras,

las palabras que luego abandonamos

para subir a más:

empezamos a ser los compañeros

que se conocen de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse

las gentiles palabras

_ésas que ya no dicen cosas_,

flotar ligeramente en el aire;

porque estamos nosotros enzarzados

en mundo, sarmentosos

de historia acumulada,

y está la compañía que formamos plena,

frondosa de presencias.

Detrás de cada uno

vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.

Quiero deciros algo.

Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

(. . .)
Fragment d'Amistad a lo largo, de Jaime Gil de Biedma a Las Personas del Verbo.

Una troballa enmig d'un llibre ja rebregat de tant rebuscar. Com sempre que fullejo poesia, els dits nerviosos i el pit corprès, mai començo pel principi,els ulls busquen ansiosos una frase que qualli el moment, l'emoció. Llegeixo poesia per trobar paraules, començo sempre el viatge amb una missió concreta. Malgrat tot,el desig amagat, sempre, és més aviat el de perdre'm..."Aunque sea un instante, deseamos/descansar.Soñamos con dejarnos./No sé, pero en cualquier lugar/con tal que la vida deponga sus espinas."... i trobar nous paisatges emocionals i deixar que aquelles emocions s'instal·lin, en calma, en aquestes noves paraules. Així creixo i m'estenc.

 Divendres volia dir-li algo a un amic. El ulls,a l'aguait,van atrapar "dejarse ser en amistad". Pum. El cos troba la calma en les paraules. Sí, això és exactament: hi ha persones amb les que puc estar en amistat. I una d'elles, ell, el meu amic...."brotó la compañía"..."frondosa de presencias"..."aunque esté callado doy las gracias porque hay paz en los cuerpos y en nosotros". Exactament, les paraules m'estructuren l'emoció i l'emoció, excitada pel reconeixment, moldeja les paraules i se les fa seves. Fi del procés de pèrdua i retrobament.

Un dia de tardor

                                             En Pigat al camp de trumfos

                                                  Collint trumfos a Tarrés

                                                   La Pilar descansa

                                                    L'Aiguaneix es pon

                                                      Alinyà sis de la tarda

El motiu de la vida

 A l'acabar la classe d'avui de Ciències Naturals, la Marina s'apropa a mi amb la mirada encesa buscant intimitat....

- Laura, has dit a classe que la vida va aparèixer per casualitat? Però....això no pot ser. Ha de tenir algun sentit!
- Marina, sí, la vida va aparèixer i ja està.
- Però....això vol dir que no té cap motiu?. La vida ha de tenir un motiu.
- La teva vida ha de tenir un motiu, l'has de buscar tu mateixa.
- Laura...........
la carrera de Biologia és molt difícil?
- No, és preciosa. I jo la vaig començar perquè un dia em vaig fer la mateixa pregunta que ara t'estàs fent tu.

* Són les 9 del matí i la Marina, alumna de 2n de la ESO (13 anys) acaba de donar-me un altre motiu per continuar vivint, per continuar llevant-me cada dia a les 6 del matí i pensar que tinc la feina més bonica del món:)

Gratacels castellers

El rollo liberty en el país de la por no m'emociona però la imatge dels castellers a Manhattan em sembla espectacular, poesía híbrida: carn, acer i ciment.

Flamaradas en ple estiu

Para escuchar o descargar. Creative Commons.

Estiu, Mallorca

 Campos

 Es Trenc

(en Bernat amb banyador de sorra)

 Moro a Pollensa

 S'Almunia

Jaç de posidònia a S'Estalella

 Cala Beltran

 Cap de Ses Salines

Tramuntana prop de Sa Foradada

la laura araña

Mal día para tener poco que hacer. La melancolía, aliada del bochorno, me ataca por todos los frentes. Deseo estar en cualquier sitio menos éste, o aquél. Concluyo que hoy no sé estar en mi cuerpo, sólo podría habitar el de otro. Hoy necesito otro cuerpo para sentir el mío. Pero hoy no hay otro. Así que cojo el ascensor y me subo a la cabeza. Allí todo son turbulencias, dudas, euforias, compulsiones, me ato el cinturón, me agarro fuerte y me dejo llevar por la locura. Juzgarla me sienta mal. Me digo, suavemente: "Déjate llevar, no concretes nada, tiembla en la inestabilidad, descubre que todo ese ruido es el miedo a caer en el vacio, es tu propia red que caótica se va tejiendo en medio del temporal. Esa es la laura araña. La que solitaria teje en el límite de la caída. Tan solo conoce el lenguaje de los cuerpos y hoy es un monólogo. Mírala, conócela. Quiérela. Si le susurras al oído se calmará."

Esta noche cojo un barco. Me encanta coger barcos, aunque sean golondrinas o transmediterranias. Si voy a una isla debo ir en barco. Me llevaré mis hilillos para seguir tejiendo, me llevaré mis libros para que la tela me salga bonita, mi libreta para dibujarla y le diré a mi cuerpo que le espera un mar de peces y aguas suaves, un sol generoso, miradas espejo, conversaciones por vicio, silencios de verdad. Otros cuerpos con los que sentir. Será maravilloso viajar hasta Mallorca.

También llevaré biodramina por si acaso todo acaba en un mareo como un gran fundido en negro:)

El meu racó sota les estrelles

nit del 15 de juliol a la cabana de Prat Major

amb el Nacho i la Ruth
*la foto és de'n Nacho, el gran Kaplan ;)

- ¿Tomas algo para ser felíz?

-  Sí, decisiones.

:*)

La delicada interacció entre gravetat i turbulència....

Regió Vela C

This image, taken by the European Space Agency’s Herschel space Observatory, shows off the delicate interplay between gravity and turbulence in Vela C. Gravitational attraction causes the gas and dust to clump, while random motions move the material around. Together, these forces create the beautiful filaments and delicate structures within the region. A long ridge can be seen winding its way through the center of Vela C, with many smaller strands branching away.
This interaction between gravity and turbulence triggers the formation of stars. When bunches of gas and dust grow large enough, they pull in more and more material, eventually leading to higher density and temperature, which ignites a nuclear furnace to power a star. While the turbulent motions counteract this tendency to clump, they can also sometimes push material into regions of high density, provoking more star formation.
In the image, tiny point-like specks can be seen embedded within the gaseous filaments. These are these high-density areas that will eventually become new stars.

Quan la ciència descriu la meravella no pot més que generar poesia....:)

Diumenge Dia de Dansa

Rip tide (corriente de resaca)

 Instrucciones para bañistas en corriente de resaca

 Una corriente de resaca es una fuerte corriente superficial de agua (...).  Se genera principalmente por la rotura irregular de las olas (...) llegando bruscamente a la playa con un índice elevado de energia, desvaneciéndose luego sobre el fondo (...)

El peligro real de las corrientes de resaca no es el ser arrastrado por ellas mar adentro, sino la forma en que la persona reacciona: muchos bañistas entran en pánico y tratan de nadar contra la corriente, cansándose enseguida y hundiéndose. La clave para escapar no es nadar contra ella sino en paralelo a la costa, escapando de esta forma, ya que la anchura de la zona de resaca no acostumbra a ser de mucho más de unos 10 metros. (Wikipedia)

Batalla estomacal

 

vs.

 

Perfum

Si et talles les ales seràs meu però ja no seràs l'ocell que estimo. Ets natura salvatge i terriblement humana. Vols volar, fugir de les caçadores d'ocells que cada cop tenim armes més refinades; vols fer bategar les ales ben alt i decidir en cada moment en quin penyassegat t'atures, a qui estimes, estimes amb tota la teva natura salvatge; a qui deixes, deixes amb tota la teva humanitat terrible. 
 Veure't em fascina i em pertorba, com veure al rinoceront blanc a la reserva amb el cor bategant o al xacal fugisser enmig del congost africà. Aquesta és la sensació, em va cremar l'altre dia quan vas reposar en mi, de nou, una estona. Hagués tret la càmera per atrapar-te, per ampliar-te, per poder destilar-te i tenir en un potet el perfum que evoca, brutal, la laura salvatge que polsa dins meu quan estic amb tu.