Créixer

M'he quedat malalta. Ha acabat el que va començar fa 9 mesos. Asseguda en un vagó de la línia 9 el dia 29. Aquest matí, trompetes de satisfacció. Asseguda a l'extranya línia 9 sentia com una implosió de satisfacció m'omplia els ossos. No podia saltar i cridar perquè un virus ha decidit instal·lar-se en la meva alegria i alliberament. Esternuts, ara sí, sense por (ahir cada cop que esternudava sentía un espant com de tuberculosi). Mal d'ossos, aquests ossos que no saben si riure o plorar després de, campions, suportar tantes tensions els últims mesos, tots aquests anys.

Estic íntimament feliç perquè ha anat molt bé. Ara sí que em crec que el resultat és el que menys em preocupa. Volia arribar fins aquí sencera, trompeta i satisfeta. I així estic.

I espero amb calma la febre, aquella febre de l'adolescència, de quan havíem de créixer físicament, amb dolor d' ossos i músculs que declaraven l'estat d'excepció. La febre de les coses importants.

Toc de queda cap problema. Cos, aquest estiu és teu.

Res

Fa dies que no poso res, suposo que res s'ha quedat per expressar, en el calaix de coses no dites.

O potser res no ha volgut sortir, presa de les pors als malentesos i l'abandó. Molts cops, quan aquest res es queda dintre i no surt, comença a foradar per dintre i m'hi fa un buit. I llavors ve l'angoixa. I com vaig posar fa dies "La angustia revela la nada". El buit em provoca angoixa, com a reacció física al voler sortir i no poder, ràbia per la impotència.

I per què no pot sortir, per què hi ha res que no pot sortir? Per por a la soledat. Por a fer explícita una demanda i que l'altre digui, senzillament, no. Por a dir no a una demanda. Por a renunciar a una demanda. Por a renunciar a l'altre. Por a la soledat no desitjada. Por a la sensació d'abandó.

La familiar sensació.

Uf, potser massa íntim, massa complexe i palla mental.

Bé, és el que hi ha per escriure, aquesta lluita amb el res que vol sortir i no pot. Aquesta lluita que em cansa tant.
La resta està fora, ja ha sortit aquesta setmana intensa, com les setmanes de gener. I cada cop surt més, la Laura surt més. I el res es fa cada cop més petit, i la Laura més gran.

M'agrada créixer.