Albert Pla

Ahir al Harlem vaig tornar a viure l'Albert Pla en directe. BRUTAL.

"...perquè ell és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes
i ell és l'home que mulla les dones quan es consolen soles
i ell és l'home amb qui sospiren les dones que els homes no poden
i ell és l'home que conforta les dones
i ell és l'home que consola les dones
i ell és l'home amb qui es masturben les noies
i ell és l'home que ens roba les nòvies

i ell és l'home que espia les dones i fa sol i és diumenge
i ell és l'home que miracle la hòstia les fa seves de pressa
i ell és l'home que acompanya les dones de bracet a l'església
i ell és l'home que confessa les dones
i ell és l'home que pastura les dones
el cabró que se'ns carda les cabres
i ell és l'home que ens roba les nòvies

i ell és l'home el gran home el mil homes que obsessiona les dones
o potser és l'home que es pensen els homes que obssesiona les dones
l'obsessió que turmenta qualsevol relació entre un home i les dones
i ell és l'home que no veuen els homes
i ell és l'home que sols saben les dones
el fantasma que enfosqueix a les dones
la cadena que carreguen els homes
és la pena que hi ha entre homes i dones..."

Buscant l'hivern desesperadament...

Per fi he trobat l'hivern: en dies de primavera i lluny de casa però en bones mans:). Semana Santa de nou a Castilla y León, però aquest cop a l'altra punta: Palacios de la Sierra, entre Burgos i Soria. ¿Qué Sierra? doncs La Campiña (a la foto la Laguna Negra... blanca!!), dos mil metres nevats, gelats i de nou amb una llum extraterrestre.
I he descobert La Gloria (jeje, no he tingut cap aparició mariana tot i la visita a Silos): una foguera sota el terra del menjador, que en plan infern, escalfa les rajoles i fa que puguis anar amb mitjons (descalça et cremes els peus!!) i dormir sense pijama...sí,sí...crec que lo de "estar en la Gloria" no té cap referent diví, sinó més aviat rural i hedonista...visca la Gloria!!!

La Gloria (boca de fora, on es prepara la foguera)
i la Eva

"Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán
y por los dos sabrás
que el olvido del amor se cura en soledad,
se cura en soledad.
A la ribera del Duero
existe una ciudad.
A la ribera del Duero
mi amor te espero.

Voy camino Soria,
¿tú hacia dónde vas?
Allí me encuentro en la gloria
que no sentí jamás."

Gabinete Caligari

La Umbría de Palacios: un bosc de roures centenaris (i generacions posteriors) brutal, per perdre-s'hi i trobar-se...

i més...

El festín del amor s'acaba...a Gòsol.

Cap de setmana necessari: necessitava muntanya, immensitat, sol i fred a la cara, la llum que reflexa la neu, llum que es difon en totes direccions, quasi irreal i intensament poètica...necessitava despertar el cos i sentir-me acollida per mi i pel paisatge. Què bo quan la necessitat es revela en el moment en que la satisfàs...felicitat?
I gràcies als meus companys d'autisme, la Lucía i el Sergio, ho he pogut gaudir... i al molí de gòsol i al sopar i els cafès de'n Roger, i al set i mig i a la nit, diguem-ne...sorollosa...gràcies a tot això tampoc he oblidat lo necessari que és gaudir de l'autisme envoltada de persones.

-------------


I avui, a Reus, la meva àvia cridava plena d'angoixa i de ràbia a una injustícia molt poc divina i molt humana (com la seva bogeria), i reia i escoltava música i al meu pare llegint-li un conte...i jo, poc destra, m'emocionava amb tot plegat, i si hagués pogut creuar els límits sé que hagués cridat amb ella, i hagués rigut...i m'hagués adormit escoltant al meu pare mentres m'acariciava la mà...

I s'ha acabat El festín del amor i m'ha deixat un clot al cor.

"Sentí una especie de desespero energético, visionario". El festín del amor, Charles Baxter.

hombres

"Están loquísimos, querida...los hombres. Lo que tienes que buscar es uno que tenga una locura lo suficientemente grande, tranquila y generosa para incluirte."

El festín del amor, Charles Baxter.

Com que (per fi) trobo llibres que m'absorveixen (des de Vila-Matas ja no he parat: el bèstia i lúcid Houellebecq em va abduir i ara estic de festín amb aquest impressionant llibre), doncs ja no tinc tantes ganes d'ensenyar el melic;)

i per això, crec,
no escric.

Cambio de sentido

No creo, a fin de cuentas, que sea tan difícil.
No solicito un cambio de dirección, de punto
de aplicación, tampoco que se alargue o se abrevie
el vector de la extraña magnitud que llamamos
el tiempo.
Ni que nadie modifique el azar
de sus intersecciones. O que deje de ser
un absurdo segmento enlazando dos nadas.
Con menos me conformo - he aprendido a pedirle
poca cosa a la vida.
Que, mirándolo bien,
sería suficiente con cambiar el sentido
de esa recta, invertir su discurso y que avance
justamente al revés.
Que sea su comienzo
una aniquilación devastadora, prólogo
de un dolor que se vaya mitigando y, después,
la impotencia manchada de decepciones deje
paso a una madurez ajetreada y ciega.
Así se llegaría, descriando a los hijos,
a olvidar enseñanzas de manuales y amores,
y, después de reír la indolencia del juego,
zambullirse en el amnios inconsciente y al fin
ir mermando las células hasta desvanecerse.
Bastaría con eso y de tal modo
lo habría hecho un dios.
No sé si lo que pido
es posible, la física nunca ha sido mi fuerte.

Javier Velaza, Los arrancados.

Aquest llibre em va arribar a casa fa més d' un any i mig en un sobre verd, desencadenant una erupció d'emocions que, malgrat tot, encara no han perdut vigència. I encara el rellegeixo i em dóna sentit, m'ajuda a calmar el malestar i el dolor de fons.

Ara intento entrar, tacada de decepcions, a la maduresa atrafegada...

¡Vamos a jugar!

Acabo de encontrarme de nuevo con una de las series de mi infancia, de las que me hizo pasar mis mejores momentos de sillón+tele (cuántas horas...), y con la canción más sugerente para una niña triste: "¡Vamos a jugar!¡Tus problemas déjalos! ¡Ven a Fraggle Rock!"

Ya sé, ya sé, somos muchos y muchas,
mejor aún:)

(me acabo de enterar que fue producida por Marvel...)

¡Emoción!

Ara fa un any...

Ara fa un any, més o menys, que començava aquest blog escrivint això:)
I ara fa un dia, més o menys, que m'han donat la primera substitució a Les Roquetes del Garraf, un poble satèl·lit de Sant Pere de Ribes, però molt a prop de Vilanova i la Geltrú, on els nois i noies de 3r d'ESO em tindran de substituta de Tecnologia. A més a més, porto l'Aula de Diversitat, amb alumnes que van una mica despistats després d'haver vingut de molt lluny...alguns suposo que estaran enfadats, d'altres perduts, i d'altres molt motivats per aprendre les acordades "competències bàsiques" que un necessita per moure's per Europa i per la nostra societat: suma-resta, llegir i escriure, etc. Encara no sé ben bé què més els ensenyo...
Estaré gairebé un mes per allà, fins abans de Setmana Santa.
I després...doncs a esperar una nova substitució!!!

Les orugues, com fa un any, em punxen la panxa i m'alteren la son.
En tinc moltes ganes,
i això té conseqüències pel meu cos, que de vegades no sap gestionar la il·lusió i el desig...ai, què trist!
;)

continuarà...