Ahir a la nit, poesia a l'Ateneu

Sense avisar-me m'has robat una nit d'amor primer o darrer. Sense avisar-te. Ara no vinguis a enganxar a la meva pedra les teves pors líquides d'home perdut.Vés, si de cas, a

M'has enformat l'endins. M'has romput el mur del no. (Tacere: malviatge!) Prò per què mai no acabes, voldria saber jo ara. Per què. I el cambrer la cara gentil del qual et feia pensar que era un lladre espera encara també que li diguis si vols el cafè sol o

desamar, tx (Meritxell Cucurella)

Tancat per mancances. Tancat perquè m'encantes. 

Pau Gener

Ahir a la nit, poesia a l'Ateneu. Meritxell Cucurella i Pau Gener, cacau i cafè, tots dos amargs, tots dos necessaris i addictius. Poesia al cau, gratuïta, d' aprop, al barri.

Ahora...

(Ahora que la mierda me llega hasta los ojos-Espaldamaceta)

Cada dia

Començo el dia inesperadament buida. Suposo que és el que he d'esperar del primer dia de l'any. Sense parar-me en el dolor que em provoca tiro endavant, surto de l'habitació i em trobo enmig d'un passadís ple de trastos. Abans d'ahir vaig regirar-ho tot. No vaig tenir temps d'acabar. Tiro endavant sense voler sentir l'ànsia que em provoquen els trastos. Encenc el fluorescent de la cuina, engego la ràdio, resum de l'any passat. Són les 14:30h i cuino pasta al pesto. Missatges com ganivetades m'esquincen el moment: em retraten sola, buida i amb el passadís ple de trastos. No em deixen estar. Simplement estar i sentir la buidor per omplir aquest primer dia. Han d'opinar. L'inconscient pot ser el veritable llop per a l'home. Per la dona. Aconsegueixo superar l'autoboicot gaudint del dinar i mirant el telenotícies. Continúo tirant endavant sense parar a sentir el dolor que em provoquen les ganivetades. Recordo els propòsits: deixar que creuin la ment, conduir el dolor cap a l'acció, construir el present amb el desig i no deixar que em fereixin de mort. Entro en contacte amb les persones amb qui m'hagués agradat compartir aquest cap d'any, amb les que m'agrada compartir la vida. Les truco, les escric, les penso. En un impuls entro a l'estudi i començo a posar ordre, munto en calma una estanteria Billy, endreço apunts de les opos, respiro fons en ple atac d'al·lèrgia. Enmig de l'acció ja no em sento buida, l'impuls m'omple, he superat la mort. Acabo la tarda alegre, decideixo el premi: ous ferrats amb patates, arròs bullit i una peli. No penso, em ve fulminant un títol a la ment: Olvídate de mi. Recordo les mirades emocionades dels amics i una frase: Laura, aquesta l'has de veure. Busco el títol en anglès per poder-la carregar al Cuevana: Eternal sunshine of the spotless mind. Molt suggerent (molt millor que l'espanyol). Començo la sessió.
M'impressiona Jim Carrey, gaudeixo de les seves faccions sense deformar. La bella i turbulenta Clementine. Imatges oníriques dels records difosos. En el moment en el que li trobo el sentit a la pel·lícula, en la que el guió qualla dintre meu, sento una emoció preciosa que m'escalfa el pit. El pensament comença a lligar imatges, construint el trencaclosques pausadament, els ulls se m'humitegen. Quan acaba la pel·lícula, un desig: poder esborrar de mi els records que provoquen les ganivetades. Res més, no voldria oblidar res més. S'acaba el primer dia. De la buidor a l'impuls i llavors l'emoció, sentir-me viva. Aquest és el viatge que vull començar cada dia.

Oda audiovisual a en Piers Faccini

Piers, en una foto que no està tremendament guapo,
però sí tremendament interessant.

La Isa un dia em va enviar Two Grains of Sand:



i em vaig enamorar de'n Piers. Vaig voler saber moltes coses d'ell:

www.piersfaccini.com

Vaig descobrir els seus discos, les seves pintures:


vaig comprovar que en Piers és una delicia i que amb els seus amics adapten cançons precioses:

Ara he descobert el seu últim disc: My wilderness. Un collaret amb perles africanes, orientals, inspiracions que s'entrellacen amb la seva veu de carrers humits i hiverns foscos. Amb un títol salvatge. I un directe delicat. Perfecta combinació:

I per acabar, no me'n puc estar, una foto de guapo guapíssim (per la Isa;)

No me l'esperava...

En Xavier Sardà és un tio intel·ligent. Avui he vist, per omplir el pit mentres sopava, "El convidat". Un programa molt costumbrista però sorprenent.

I aquestes frases, dites per en Sardà* precisament avui, m'han despertat:

Els estats d'ànim són una tirania...l'acció és la que et treu de l'atonia...

L'ocell està content perquè canta, no canta perquè està content..

Ho he decidit: demà em llevaré cantant:)


*ai, Sardà, estava enamorada de la seva veu radiofònica...i dels gallifantes, mai em perdia Juego de niños. Després em va decebre, no era per mi Crónicas marcianas.

Six feet deep

Estic totalment endinsada en les emocions de la familia Fisher. Els capítols actuen de termomix dintre meu: batuts, punt de neu, cocció, emulsió, picadora... em fan de mirall i miro encuriosida allò que no he viscut mai. Ploro. Fa temps que no plorava al cine.

Dalt de la onada

..bufa el vent de mar, portant l’edicte d’ una salvatge llibertat inconscient, oblidada, oprimida, envilida per tota una vida (...). I és clar, no pot no sentir-ho. Aquell buit al seu voltant, sense parets ni portes tancades i, al davant, tan sols un immens i excitant mirall d’ aigua...Oceà, Alessandro Baricco.

Visc dalt de la onada, amb l'excitació de les vacances. Visc amb la tensió de que l'onada avança amb velocitat, miro el retrovisor de tant en tant, el que em retorna de dintre meu, "estic bé?" i m'arriba una resposta sintètica, ràpida, que no vull donar explicacions, "sí, estic bé, mira endavant, bufa el vent de mar...".

Cada serie al seu temps

The Wire per començar
Mad men per les oposicions,
Treme per als dies lleugers,
Game of thrones per desconectar,
i ara Six feet under


per tornar a començar.

(proposaria a HBO per al premi Nobel a l'entreteniment interesant,inteligent, humà, emocionant, fantàstic)

De vegades...

...l' emoció em sorprèn despistada i no hi ha res com una cançó impresionant com aquesta per sentir-me acompanyada.

Són dies de pell i sentiments,
expectatives,
acomiadaments,
i present,
molt de present.

Per fi visc on sóc.

Avui, el meu cos

Salten tres pistons,
arbitràries obsessions:
qualsevol fantasia_no corresposta,
un miratge anunciat,
la soledat_el caldo de sempre,

els darrers dies mentals,
i ja tenim el festival.

________________________

El meu cos,
tendre i aspre,
es remou dintre la closca
i es fa mal.
Perquè no entén tant de fred,
no entén tanta roba,
vol més pell i no li toca.
________________________________

I la laura_cos i pensa_ment,
es carrega de liturgia,
impacient però conscient,
fa veure que no hi sent,
i mira enfora que despista.

A veure si passant les hores,
el dia empeny,
i demà el cos,
com un gos,
troba el lloc,
i jau, de nou,
impotent.

__________________________

Com deia el poeta,
"mots com heures"
s'arrapen al pit,
l'escalfen,
li calmen el neguit,
li arranquen el plor,
el gronxen,
avui, el meu cos
és petit.

___________________________

La lluita és ben ordinària:
entre el desig i el saber estar,
amb el que hi ha.

Could you stand in my way...?

Aquests dies d'alta tensió humana,
em manca l'empatia
de la molta gent i
la poca companyia,

només se m'acut invocar en Micah,

"it's not what you said, it's just how you said it to me"

petits matissos obren mons,
i jo afegiria,
"it's just what you didn't say to me"

ala, me'n vaig a Copenhagen, el lloc més fred a trobar la més càlida.

Salut i puenting.

Va ser meravellós...

Mariona i Tramuntana

Oliveres als marges

Ses Salines

Na Mariona, n'Alex i en Bernat,
passejant per s'Estanyol

Perdre la il·lusió

Il·lusió: Error de percepció, de judici o raonament provocat per una aparença.
Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.

Crec que ha arribat l'hora de perdre la il·lusió.

La història d'un tros de l'altra Gràcia

DAVANT L'IMMINENT DESALLOTJAMENT
DE L'HORT COMUNITARI DEL C/ BANYOLES, 5
12 de juliol de 2010 9h

Ara fa dos anys, a l'Observatori de Gràcia, col·lectius i veïnes del barri vam coincidir en que n'estavem fartes de tanta especulació amb els solars i els pisos buits, portàvem anys veient com el barri es transformava en un aparador més de Barcelona, com el teixit social i econòmic s'anava deteriorant, desequilibrant en favor del millor postor.
Alguns no ens coneixíem de res, algunes cares conegudes, i un punt de trobada: la indignació i les ganes de fer alguna cosa per denunciar la situació del barri. Els espais buits no fan Gràcia.
Tot va passar com les coses inevitables: el dia 25 d'Octubre del 2008, un centenar de persones vam entrar a un solar abandonat durant 4 anys després del desallotjament del CSO El Monstru, al carrer Banyoles nº5. Aquella tardor un col·lectiu de veïnes i veïns del barri vam començar la transformació d'un espai buit en un Hort Comunitari. Volíem que fos un hort autogestionat i va esdevenir molt més: un centre cultural a l'aire lliure, un lloc de trobada dels veïns, un espai disponible per les activitats dels col·lectius del barri, un referent per a moltes persones, un lloc per aprendre de tot...la Tribu, bicipOp, XIC-Gràcia, esplais, caus, casal de Siracusa, cooperatives amb Gràcia, cursos d'agricultura ecològica, programes de ràdio, graffittis, compostatge, dinars populars...un espai buit s'havia transfomat en una olla plena d'activitat i sinergies.
Al cap de 6 mesos vam rebre la denúncia de les propietàries i l'hort es va transformar també en un espai de resistència i legitimació social. Diversos aplaçaments del judici, una demanda d'expropiació adreçada al districte de Gràcia, centenars de mostres de suport de tot arreu, mirades acadèmiques, mediàtiques, activistes, personals...l'hort, com a el símbol de l'absurd de l'urbanisme especulatiu, prenia força.
Tot el procés judicial ens va demanar molta força. El col·lectiu vam omplir a la tardor del 2009 la sala de vistes dels jutjats de Via Layetana: van poder declarar els testimonis, es van acceptar totes les proves (Projecte escrit de l'Hort, fotografíes, adhesions...) i a finals de tardor va arribar la sentència previsible i frustrant: segons la llei la propietat privada està per sobre dels drets socials i ambientals de les persones.
L'hivern ha estat molt llarg, les faves, els enciams, els pèsols, les bledes, els espinacs han crescut ufanosos sota les pluges. La primavera ha portat un nou planter i també la sensació de ressaca del col·lectiu després del judici. Enmig del replantejament de l'espai, d'una parada reflexiva i necessària per continuar endavant, ha arribat l'ordre de desallotjament. Paciencia, estamos plantando. El sistema (propietat privada, legalitat,impasibilitat) vol menjar-se de nou un espai ple de Gràcia. Però les persones som les que omplim i donem sentit als carrers I els espais buits continuen foradant el barri a cada cantonada. Les arrels de l'hort han arribat molt lluny i omplen ja altres solars de vida. I ompliran. La vida no s'atura amb l'asfalt. L'hort pot créixer a tot arreu i totes podem ser horteres!!

Vent de primavera

El simulacre de primavera ha portat un vent càlid ple de presagis, el meu cos s'ha inflat d'inquietut expectant, la sensació de que s'apropen canvis ha accelerat la fugida endavant, farta ja de l'hivern dintre de mi. Aquest hivern que ha portat dies lluminosos i se'ls ha endut, i m'ha deixat descolocada jo, animal exigent i estacional. Com els ametllers esfereïts he florit en ple desembre i la neu ha cobert les branques. La neu pesa, es fa pesada, gelada. Un dia de sol i torno a sentir vibrar els borrons, els aires de canvi, la primavera dintre de mi. Però ha tornat la neu i el sol i la neu i el sol...cicle inorgànic, descavalcat, amb un eix feble que treballo dia i nit per sostenir.

Sort que l'univers és inexorable, el nostre temps que gira com una baldufa no enten d'estancaments, el dia s'allarga encara que em resisteixi a confiar-hi, i l'aire calent, presagi dels canvis, arriba ja vehement i m'acaricia el pit, el deixo entrar pels botons de la camisa i porta una eufòria meravella de les sensacions.
Sentir el meu cos càlid m'arrela a mi. Records adventicis intoxiquen la saba que vol córrer pel meu cos arrelat. El vent la purifica...

Vull deixar l'abric a casa i afrontar el fred amb impertinència. Espero de cara ja la última gelada.

Raimon els dissabtes

Gràcies a l'Spotify;) i a la febre estic tenint un dissabte fantàstic...un viatge als moments feliços de la infantesa: a casa la meva tieta, a Ulldemolins, els dissabtes quan toca "fer dissabte". Dissabtes plens d'emocions. Les finestres plenes de Montsant, la casa plena de llum i de música...Carlos Cano, Leonard Cohen i Raimon m'exaltaven les emocions i definien moltes coses sobre mi. Sobre el que ara sóc, el que ni m'imaginava, nena trista, que mai seria de gran.
I la tieta plorava i reia... i ara sóc jo la que plora i riu i sent la llum que entra per les finestres...i m'envolta la música.


Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant

Raimon.

Suposo que molts han volgut veure en aquesta cançó i aquesta lletra un himne nacionalista...bé, jo, tossuda, li veig una lluita sorda i constant, ageneracional i afronterera...suposo que de la barreja d'en Carlos, en Leonard, en Raimon, familia pagesa, el Montsant i la tieta no en podia sortir res obtús...

Morning with Portishead

Roseland, NYC (1998)

The sun shining through the window and myself, HOME(2009).Sold out.

#1:All mine: only you are taking me over.
#2: ... strange roads full of rusted men...and women.
#3:Can't hold this sour times anymore.
#4: Give me a reason to be...a woman.

Second round: Third (2008)

Impossible d'exterminar...

Emoció,
impossible d'exterminar...
m'extermino a mi mateixa si ho faig.


Dies durs, revoltats, la Mercè ha vingut intensa aquest any...de fet, la Mercè és cada any incerta, intensa, plujosa. La pluja remena la calitja chicha de l'estiu, enceta;) la pell estabornida per la calor...renova el rebost de perspectives.


"i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna..."

Alegria

Cau d´un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s´enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterania.
Alegria, ses cases s´aixequen i volen,
i es caos és s´ordre d´un dia que vessa
nostàlgia d´amor i simpatia.

Cau d´un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s´univers,
n´hi ha de més profundes, ja m´entens.
I surt s´estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s´acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.

Alegria, en calma per sempre ses hores,
i es cosmos s´atura i per tots es planetes
ingràvids s´acaba sa vida ... I alegria.

Antònia Font

Fantàstic, el concert a la Fàbrica, Wa Yeah!

Cambio de sentido

No creo, a fin de cuentas, que sea tan difícil.
No solicito un cambio de dirección, de punto
de aplicación, tampoco que se alargue o se abrevie
el vector de la extraña magnitud que llamamos
el tiempo.
Ni que nadie modifique el azar
de sus intersecciones. O que deje de ser
un absurdo segmento enlazando dos nadas.
Con menos me conformo - he aprendido a pedirle
poca cosa a la vida.
Que, mirándolo bien,
sería suficiente con cambiar el sentido
de esa recta, invertir su discurso y que avance
justamente al revés.
Que sea su comienzo
una aniquilación devastadora, prólogo
de un dolor que se vaya mitigando y, después,
la impotencia manchada de decepciones deje
paso a una madurez ajetreada y ciega.
Así se llegaría, descriando a los hijos,
a olvidar enseñanzas de manuales y amores,
y, después de reír la indolencia del juego,
zambullirse en el amnios inconsciente y al fin
ir mermando las células hasta desvanecerse.
Bastaría con eso y de tal modo
lo habría hecho un dios.
No sé si lo que pido
es posible, la física nunca ha sido mi fuerte.

Javier Velaza, Los arrancados.

Aquest llibre em va arribar a casa fa més d' un any i mig en un sobre verd, desencadenant una erupció d'emocions que, malgrat tot, encara no han perdut vigència. I encara el rellegeixo i em dóna sentit, m'ajuda a calmar el malestar i el dolor de fons.

Ara intento entrar, tacada de decepcions, a la maduresa atrafegada...