Descens de barrancs

uaaaaaaaaaah,
em penso que més que costa avall, aquest final de tardor està sent un descens de barrancs, i amb l'aigua freda!!!
uf,
uf
uf
ara descanso, unes hores, en un toll d'aigües tranquiles, però amb el neguit de que encara em falta un tros desconegut de riu i que no tinc l'opció de nedar cap a la vora i descansar al terra: pla, segur, certer.
Ja em puc fer forta, ja,
perquè les metàfores barates se m'acaben i això acabarà sent el diari d'una nàufraga atontada...
i ale, arriba el Nadal...
i jo sense corral,
arj!!!
estic rondinaire, sí!
chimpom*

Costa avall

Tinc el cos apallissat, agulletes per tot arreu, dolors incòmodes...la ment disparada cap endavant. No sento el buit, només el nou;). La nova situació a casa s'està desencadenant a punt mort i costa avall. Imparable. I jo baixo amb la barreja d' excitació i cangueli de quan baixava amb la bici Orbea blava pels carrers més pendents d'Ulldemolins amb l' adrenalina disparada, els frens inutilitzats i la hòstia assegurada. Me la fotia quan arribava al pla, quan frenava amb els peus i tirava la bici al terra i em rascava totes les cames però em sentia lliure. Lliure i radiant, vermella i suada, per haver aconseguit deixar anar les regnes i llançar-me.
La mateixa excitació no em deixa dormir: he redescobert que el meu sistema nerviós parasimpàtic no pot "parar al simpàtic", l'estat d'alerta no baixa la guàrdia. A les nits dormo per pur esgotament físic, però la meva ment no para, em llevo amb mil històries al supercinexin, els dies passen trepidants, atolondrats...Ha desaparegut el malestar. La vida bull. És una sensació íntimament flipant.El millor? que sé que al final de la baixada m'espera un jardinet assoleiat i acollidor, on em lleparé les rascades, me'n riuré dels bots i jauré al silló cofoia i satisfeta, per fi, tranquila i feliç.

Perquè tinc la sensació, constant, de que ja no pujo a la muntanya on he estat instalada més de 5 anys, a la intempèrie vertiginosa dels pics més alts, sinó que per fi baixo al prat, on les marmotes juguen entre els rierols i les flors. Imatge cursi, em diu el meu enanocabrón:P.

I el hòbbit respon: - No en tens ni idea, per fi a la Comarca!!!:O)

Por si acaso...

Este finde, me sale en castellano, ¡tengo el corassón partío...!, Madrid, Majadahonda, me dió un respiro, me dió risas, paseos, charlas, melancolía...
una honda majada,fría por fuera, calentita por dentro...unas horas de reposo, de disfrutar de otras emociones... de emociones ajenas por fuera, y mías por dentro, con esa herramienta de doble filo, el filo de los que se acercan, el de los que se alejan...la empatía.
Hablamos de lo extraño que resulta la necesidad de escribir en el blog. No sé si alguien lo lee, seguro que sí, pero la incertidumbre hace que no lo guarde en un cajón. En el cajón está lo que no quiero que nadie lea. En el blog está lo que hasta yo misma estoy preparada para releer...esos pequeños paquetes de expresión de mi misma que no tengo miedo a sostener.

Y por si acaso, me quedo con todo, de todo....!
que el mundo ya anda escaso de mucho.

en Barcelona también hace frío, pero yo me río.

Anari

Argia itzaltzean zenbait gauza ikusten den lez,
isiltzean esan nahi ez dena azaltzen. Eta maiz,
zure ahoak isiltzen dituen hitz horiek, zure begiek
oihukatzen dituzte. Zure begien zulora abailtzen
naiz, haizeak jotako txori bat lez; eta esaten duzun
hori dena baino gehiago zure atzean nor ezkutatzen
den jakin nahi nuke. Etorri eta kenduizkidazu
arropak, kenduizkidazu dudak, biluztu nazazu, hitz
egin dezagun ezin esan daitekenaz, begi biluziz
begiratu elkar, badakizu, ezjakina beti izango dela
nagusi; hori gabe ezingo ginateke bizi... etorri eta
kenduizkidazu dudak, biluztu nazazu.



Del mismo modo que al apagar la luz se ven ciertas cosas,
así aparece al callarnos eso que no se quiere decir. Y,
con frecuencia, esas palabras que tu boca calla,
las gritan tus ojos.
Me derrumbo al agujero de tus ojos,
igual que un pájaro abatido por el viento;
y más que todo eso que dices,
me gustaría saber quién se esconde detrás de ti.
Ven y despójame de mis ropas,
despójame de mis dudas, desnúdame,
hablemos de lo que no se puede hablar,
mirémonos con ojos desnudos,
ya sabes que lo que desconocemos será siempre lo principal,
sin ello no podríamos vivir...ven y despójame de las dudas,
desnúdame.

Gran concert ahir a l'Helio. Intensa i dura, Anari ens va atrapar en una teranyina sonora, amb les seves cançons, precioses, desgarradores...desgranant l'euskera com vellut suau i envolvent.
Jo cantava les cançons per dintre i viatjava a Utrecht, a aquelles tardes interminables de pluja i foscor, sola a l'habitació, intentant entendre qui era jo, per fi alliberada del meu quotidià, de la opressiva normalitat. Pensaments com el blat que s'aboca, en un salt d'equilibrista cap a l'inevitable, cap a la vida.
No l'havia tornat a escoltar, masses records descontrolats, enterrats ...i amb l'excusa del concert, amb l'excusa de les retrobades:) he tornat a deixar-me endur per les seves guitarres que sonen com el vent, un vent del nord, que bufa sense esquivar,sense complexos.

Into the wild

Christopher McCandless va cometre un suïcidi llençant-se al vertigen de la vida fora de la societat. Un suïcidi per la inversemblant determinació i l'idealisme gairebé naïf que van guiar els seus actes. Caràcter excepcional, que no vull dir admirable però sí impressionant (literalment, em causa impressió). Una llavor del que el va empènyer als boscos d'Alaska roman reprimida en algun lloc dintre meu. Sort. Però conèixer la seva història, la visió d'en Sean Penn, ha remogut aquell desig de llibertat íntima extrema que normalment descansa en el calaix dels sentiments que amb resignació i disciplina vas guardant i que per necessitat, per el necessari equilibri amb els altres desitjos (i amb les rígides pors), no deixes que t'atormenti. Tot i que probablement sigui un dels principis sobre els quals, molt bàsicament, giren moltes decisions que prenc al voltant de la vida...(tinc el dubte encara de que no sigui un fals desig de llibertat que amaga una fugida del que no vull admetre que he viscut...probablement una barreja de tot.)

Happiness is real when shared. Aquesta frase, en el moment que es pronuncia, em va deixar congelada. La importància del context en les paraules. De vegades el propi, el personal que les interpreta (i manipula), de vegades el propi context on s'han dit o escrit. En aquest cas, en el meu cas, el divendres a la nit van confluir els dos: el més evident, la pel·lícula; el més inesperat, un procés profund, estructural, lleugerament conscient, d'aprenentatge, que estic "patint".

Jolie Holland

Aquesta dona m' encanta. La puc escoltar mentres volo amb la meva bici, mentres estudio estadística, mentres busco calma, quan no la trobo, quan no busco res...tot terreny. Sospito que entre les meves vísceres se m'hi han colat uns amplis que vibren amb algunes músiques. La selecció és sorprenentment heterogènia, no he trobat encara el patró...tot un misteri.
I m'agrada ella, la foto.M'encanta.

Los cinco en Berlín!

:*)