Marxo cap a Alinyà

Cada any, quan marxo cap a Alinyà per passar-hi bona part de l'estiu, m'amara una sensació molt intensa, com si de cop volgués sentir totes les cordes de l'arpa. És sempre una despedida: de la meva (per fi) estimada ciutat, dels meus racons, els més diàfans i els més carregats, una despedida que de cop, en unes hores, em trasbalsa perquè sense buscar-ho, és sempre un moment de balanç: com estic, de què fujo, que m'emporto, què deixo...i és tan intens que, sigui subjectivament bo o dolent, el balanç sempre em fa plorar, vibrar i sentir-me viva.

I arribo tendra, tendra al meu racó silvestre.

I aquest any la quarta edició de la meva despedida està sent bonica...sento que per primer cop no fujo de res...que tot m'ho emporto i tot ho deixo aquí, entre les parets de casa, entre els carrers de Gràcia, al meu pit...

i això em fa sentir una plenitud que em fa colpir d'espant...encara hi ha una part de mi que no se'n fa la idea: tanta determinació no pot ser bona, tanta primavera...

doncs que es vagi acostumant a la florida...

També em despedeixo de l'elisewin i la platja, un altre dels meus racons inesperadament íntims, de vegades clar, de vegades críptic, però sempre sincer...

bon viatge a tot el que es queda.