Madrid estima Barcelona

gallina de piel
gràcies Madrit;)

Gilet al pati

13 de Febrer 2011
Alinyà a Barcelona
pati de casa

Homicidi a la rutina

Dijous de desembre,
migdia,
en algun indret de Collserola
pujant la muntanya trobem el mar
(això només passa a Barcelona).
El blau,
la calor,
la llum,
res més.
El plaer de no_resoldre_res:
homicidi a la rutina.
Nihilisme hedonista,
passar de la llista
el plaer
sí....
pel plaer.
Passa la vida,
dijous felí(ç).

Policies antisistema? Indignant...

Un bon resum en imatges del que va ser el 29-S, al menys tal i com jo el vaig viure.
Fixeu-vos a partir del minut 5, com entren els secretes encaputxats, indignant.

CAPITALISME ÉS CRISI

Comunicat del Moviment del 25 davant dels fets del 29-S

Comunicat davant del desallotjament del Banc Reapropiat de plaça Catalunya i sobre la jornada de vaga

La vaga general ha començat a la mitjanit. Al llarg de la matinada i el matí, hi ha hagut piquets a tots els barris i punts estratègics de la ciutat. A les dotze del migdia els piquets dels barris han confluït a plaça Catalunya, on l’Assemblea de Barcelona havia convocat un piquet central unitari. Els mossos d’esquadra han intentat impedir que el piquet marxés per on estava previst, cosa que ha generat moments de tensió.

A les tres de la tarda, mentre els establiments de les Rambles i voltants estaven sent tancats, els mossos han procedit a ‘escombrar’ plaça Catalunya i han irromput al Banc Espanyol de Crèdit reapropiat, que havia esdevingut des del passat 25 de setembre un espai de confluència multitudinària de cara a la vaga general i més enllà.

Al final de la jornada de vaga, hi ha 33 persones detingudes i algunes desenes de ferits per la policia.

La denúncia interposada per part de la propietat de l’edifici havia estat arxivada pel jutjat tres dies enrere. Els mossos han desallotjat sense l’ordre pertinent del jutge: es tracta per tant d’un desallotjament il·legal. El pretext adduït per fer aquesta actuació d’excepció és que s’havien tirat objectes des de l’edifici. Però els mossos no han detingut ningú dels que romanien dins l’immoble ni s’ha trobat res incriminador, procediment policial que denota per si mateix que no es pretenia aturar algú que feia quelcom des d’un edifici, sinó desallotjar un espai per raons polítiques. Altres irregularitats han estat l’absència del número de placa visible en molts agents, així com la contractació de seguretat privada quan la denúncia de la propietat estava arxivada.

Per altra banda, cal dir que la intensa jornada de vaga que ha tingut lloc aquest 29 de setembre ha desbordat completament l’adscripció particular a un espai com el Banc Reapropiat de plaça Catalunya, a un ens com el Moviment del 25 de setembre, l’Assemblea de Barcelona, o a les diferents manifestacions dels diversos sindicats, incloses les dels sindicats majoritaris. És una evidència per a tot aquell que hagi passat pels carrers del centre de Barcelona aquest ja històric 29 de setembre del 2010, que el caràcter combatiu de la vaga era transversal, compartit i general. Adscriure la seva tonalitat excepcional a un sol sector respon tan sols a una lògica repressiva que pretén desvirtuar l’expressió d’un malestar col·lectiu de caire estructural. A aquestes alçades de la crisi, només el cinisme o l’autoengany poden seguir justificant un sistema que salva els bancs amb diners públics mentre imposa retallades socials i laborals a les classes populars, que ataca les condicions de vida de la majoria de la població mentre intenta mantenir a qualsevol preu els beneficis empresarials i financers.

El Banc Reapropiat de plaça Catalunya ha estat durant cinc dies un espai increïble on han acudit centenars de persones. Entre moltes altres activitats (assemblees, xerrades, grups de treball, mapa de recursos, àpats, projeccions, punts d’informació, centre de mitjans, etc.), el diumenge 26 es va celebrar una assemblea amb 500 assistents que van apropar-se a la crida de “quina és la teva vaga?”. Persones amb condicions laborals i vitals molt diverses van agrair emocionades l’existència d’aquest espai, la possibilitat de posar en comú la seva situació i de començar a pensar plegades eines de lluita, alternatives i suport mutu per fer front a la crisi.

Això tot just comença. Perquè la nostra vaga no cap en un dia. Perquè sabem que la Barcelona de la Rosa de Foc va conquerir millors condicions de vida per a tothom a través de formes d’organització i lluita en el seu moment il·legalitzades o criminalitzades, com la vaga general. Perquè hem perdut la por. Perquè hem descobert que juntes ho podem tot.

Moviment del 25 de setembre

Barcelona, 29 de setembre del 2010

en castellà gracies a (Faunanocturna)

La huelga general ha comenzado a la medianoche. A lo largo de la madrugada y la mañana, ha habido piquetes en todos los barrios y puntos estratégicos de la ciudad. A las doce del mediodía los piquetes de los barrios han confluido en plaza Catalunya, donde la Asamblea de Barcelona había convocado un piquete central unitario. Los Mossos d’Esquadra han intentado impedir que el piquete se fuera por donde estaba previsto, lo que ha generado momentos de tensión.

A las tres de la tarde, mientras los establecimientos de las Ramblas y alrededores estaban siendo cerrados, los mossos han procedido a barrer plaza Cataluña y han irrumpido en el Banco Español de Crédito reapropiado, que había convertido desde el pasado 25 de septiembre un espacio de confluencia multitudinaria de cara a la huelga general y más allá.

Al final de la jornada de huelga, hay 33 personas detenidas y varias decenas de heridos por la policía.

La denuncia interpuesta por parte de la propiedad del edificio había sido archivada por el juzgado tres días atrás. Los mossos han desalojado sin la orden pertinente del juez: se trata por tanto de un desalojo ilegal. El pretexto aducido para esta actuación de excepción es que se habían tirado objetos desde el edificio. Pero los mossos no han detenido a nadie de los que permanecían dentro del inmueble ni se ha encontrado nada incriminadores, procedimiento policial que denota por sí mismo que no se pretendía detener alguien que hace algo desde un edificio, sino desalojar un espacio por razones políticas. Otras irregularidades han sido la ausencia del número de placa visible en muchos agentes, así como la contratación de seguridad privada cuando la denuncia de la propiedad estaba archivada.

Por otra parte, hay que decir que la intensa jornada de huelga que ha tenido lugar este 29 de septiembre ha desbordado completamente la adscripción particular a un espacio como el Banco reapropiado de plaza Catalunya, a un ente como el Movimiento del 25 de septiembre, Asamblea de Barcelona, o en las diferentes manifestaciones de los diversos sindicatos, incluidas las de los sindicatos mayoritarios. Es una evidencia para todo aquel que haya pasado por las calles del centro de Barcelona este ya histórico 29 de septiembre de 2010, que el carácter combativo de la huelga era transversal, compartido y general. Adscribir su tonalidad excepcional a un solo sector responde sólo a una lógica represiva que pretende desvirtuar la expresión de un malestar colectivo de carácter estructural. A estas alturas de la crisis, sólo el cinismo o el autoengaño pueden seguir justificando un sistema que salva a los bancos con dinero público mientras impone recortes sociales y laborales a las clases populares, que ataca las condiciones de vida de la mayoría de la población mientras intenta mantener a cualquier precio los beneficios empresariales y financieros.

El Banco reapropiado de plaza Cataluña ha sido durante cinco días un espacio increíble donde han acudido cientos de personas. Entre muchas otras actividades (asambleas, charlas, grupos de trabajo, mapa de recursos, comidas, proyecciones, puntos de información, centro de medios, etc.), El domingo 26 se celebró una asamblea con 500 asistentes que se acercaron a la llamada de “¿cuál es tu huelga?”. Personas con condiciones laborales y vitales muy diversas agradecieron emocionadas la existencia de este espacio, la posibilidad de poner en común su situación y empezar a pensar juntas herramientas de lucha, alternativas y apoyo mutuo para hacer frente a la crisis.

Esto acaba de empezar. Porque nuestra huelga no cabe en un día. Porque sabemos que la Barcelona de la Rosa de Fuego conquistó mejores condiciones de vida para todos a través de formas de organización y lucha en su momento ilegalizadas o criminalizadas, como la huelga general. Porque hemos perdido el miedo. Porque hemos descubierto que juntas podemos todo.

La història d'un tros de l'altra Gràcia

DAVANT L'IMMINENT DESALLOTJAMENT
DE L'HORT COMUNITARI DEL C/ BANYOLES, 5
12 de juliol de 2010 9h

Ara fa dos anys, a l'Observatori de Gràcia, col·lectius i veïnes del barri vam coincidir en que n'estavem fartes de tanta especulació amb els solars i els pisos buits, portàvem anys veient com el barri es transformava en un aparador més de Barcelona, com el teixit social i econòmic s'anava deteriorant, desequilibrant en favor del millor postor.
Alguns no ens coneixíem de res, algunes cares conegudes, i un punt de trobada: la indignació i les ganes de fer alguna cosa per denunciar la situació del barri. Els espais buits no fan Gràcia.
Tot va passar com les coses inevitables: el dia 25 d'Octubre del 2008, un centenar de persones vam entrar a un solar abandonat durant 4 anys després del desallotjament del CSO El Monstru, al carrer Banyoles nº5. Aquella tardor un col·lectiu de veïnes i veïns del barri vam començar la transformació d'un espai buit en un Hort Comunitari. Volíem que fos un hort autogestionat i va esdevenir molt més: un centre cultural a l'aire lliure, un lloc de trobada dels veïns, un espai disponible per les activitats dels col·lectius del barri, un referent per a moltes persones, un lloc per aprendre de tot...la Tribu, bicipOp, XIC-Gràcia, esplais, caus, casal de Siracusa, cooperatives amb Gràcia, cursos d'agricultura ecològica, programes de ràdio, graffittis, compostatge, dinars populars...un espai buit s'havia transfomat en una olla plena d'activitat i sinergies.
Al cap de 6 mesos vam rebre la denúncia de les propietàries i l'hort es va transformar també en un espai de resistència i legitimació social. Diversos aplaçaments del judici, una demanda d'expropiació adreçada al districte de Gràcia, centenars de mostres de suport de tot arreu, mirades acadèmiques, mediàtiques, activistes, personals...l'hort, com a el símbol de l'absurd de l'urbanisme especulatiu, prenia força.
Tot el procés judicial ens va demanar molta força. El col·lectiu vam omplir a la tardor del 2009 la sala de vistes dels jutjats de Via Layetana: van poder declarar els testimonis, es van acceptar totes les proves (Projecte escrit de l'Hort, fotografíes, adhesions...) i a finals de tardor va arribar la sentència previsible i frustrant: segons la llei la propietat privada està per sobre dels drets socials i ambientals de les persones.
L'hivern ha estat molt llarg, les faves, els enciams, els pèsols, les bledes, els espinacs han crescut ufanosos sota les pluges. La primavera ha portat un nou planter i també la sensació de ressaca del col·lectiu després del judici. Enmig del replantejament de l'espai, d'una parada reflexiva i necessària per continuar endavant, ha arribat l'ordre de desallotjament. Paciencia, estamos plantando. El sistema (propietat privada, legalitat,impasibilitat) vol menjar-se de nou un espai ple de Gràcia. Però les persones som les que omplim i donem sentit als carrers I els espais buits continuen foradant el barri a cada cantonada. Les arrels de l'hort han arribat molt lluny i omplen ja altres solars de vida. I ompliran. La vida no s'atura amb l'asfalt. L'hort pot créixer a tot arreu i totes podem ser horteres!!

Mis(s;) gafas

qué peligro

Feliç! Sant Jordi...

Preludi primaveral...
no pel cel sinó pel desgel.

Ahir, vida entera, vaig viure com el dia corria lleuger, des del matí al tren sense música, sense llibre, sense angoixa, només ser-hi i prou. Jornades culturals a l'institut, amb l'alegria adolescent brollant pels passadissos. Alegria contagiosa.

Sense expectatives però amb l'aplom de qui trepitja terra, vaig dinar a caseta, vam recórrer les Rambles farcides de massa, vam fer un cafè espontani i distret, i plat final, conversa amb la Minúscula, editorial que ja incloc en els petits tresors descoberts de la mà de g. Si "Esto es Nueva York", estamos en Barcelona.
Afegit:tres portades meravelloses de l'editorial Impedimenta ens fan somiar en paisatges dibuixats.

El plugim avisa però no espanta. Una rosa, un llibre i una tomatera al menjador de casa, casapares, amb la gata recordant-me el sentiment felí de llar. Ahir, però, les ungles retràctils oferien la pota suau, esponjosa. Posologia: un cop cada gust, 30min.

El dia fàcil desemboca al Ikastola, amb els amics de l'altra vora, entre guitarres i versos, converses de lágrimas negras i sentiments a rosa de pell. I una oferta: escriure lletres per alegrías.

Dies així desperten a la primavera. Estic preparada.

Matí al pati

Música de calma i temporal

La neu s'ha fet gel a Gelida i s'han suspès les classes.
Dia lliure, lliure de plans encaixats en una agenda. Dia regal.
El temporal ha deixat Barcelona delicada: el sol ha sortit desesperat i empeny la neu amb una llum que gairebé es pot tocar. Davant les finestres del pati cau una cortina d'aigua fina, l'edifici regalima. Per un dia la ciutat sembla camp.Darrere, el cel blau, lluent, i la llum que ho reflexa tot. Ressaca deliciosa.

Neu al pati-Barcelona 8 de març 2010

Pati de casa 15h de la tarda

Pati de casa 21h de la nit

Pati de casa 21h de la nit

Jua, jua, jua!!

El foll

Tarda de diumenge al Museu Picasso. Un luxe viure a Barcelona;)

Marxo cap a Alinyà

Cada any, quan marxo cap a Alinyà per passar-hi bona part de l'estiu, m'amara una sensació molt intensa, com si de cop volgués sentir totes les cordes de l'arpa. És sempre una despedida: de la meva (per fi) estimada ciutat, dels meus racons, els més diàfans i els més carregats, una despedida que de cop, en unes hores, em trasbalsa perquè sense buscar-ho, és sempre un moment de balanç: com estic, de què fujo, que m'emporto, què deixo...i és tan intens que, sigui subjectivament bo o dolent, el balanç sempre em fa plorar, vibrar i sentir-me viva.

I arribo tendra, tendra al meu racó silvestre.

I aquest any la quarta edició de la meva despedida està sent bonica...sento que per primer cop no fujo de res...que tot m'ho emporto i tot ho deixo aquí, entre les parets de casa, entre els carrers de Gràcia, al meu pit...

i això em fa sentir una plenitud que em fa colpir d'espant...encara hi ha una part de mi que no se'n fa la idea: tanta determinació no pot ser bona, tanta primavera...

doncs que es vagi acostumant a la florida...

També em despedeixo de l'elisewin i la platja, un altre dels meus racons inesperadament íntims, de vegades clar, de vegades críptic, però sempre sincer...

bon viatge a tot el que es queda.