Indignació

AUNQUE SEA UN INSTANTE

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
-invocando un pasado que jamás existió-

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

Un abrazo para todos.

Jaime Gil de Biedma

Manel per Nadal

Passada la contenció de la rutina,
arriba el Nadal salvatge.

Jo el passo amb Manel.
Pau Riba em ressona en la que en Bernat se't troba.
Marxo a la gola del llop. Potser s'hi està bé, qui sap.

Skamot Verd i la boga

*

1996-2001. Dijous, 14h.Facultat de Biologia. UB. Barcelona.
Poesia política.Economia ecològica. Antimilitarisme astrofísic. Pop reciclat. Anticapitalisme Sonic.
Persones amb discurs, discurs ple de persones. Assemblees, actes, jornades, pintades, compromís, créixer.
Teories, pràctiques, organització.
Opinions diverses, molt diverses. Respecte.Orelles.
A Skamot em van créixer les orelles. La valentía d'afrontar un món complexe.
Ecologisme ampli, tan ampli que es torna forma de vida...tan precís que trenca esquemes sense esborrar les preguntes.
Skamot em dibuixa, enmig del neguit preadult, un món amb les venes obertes, un mapa ple de valentia anònima i covards amb noms, cognoms i càrrecs.
Entenc la dignitat humana a través de la empatia de rostres indignats. Els meus principis veuen finals. Articulen formes possibles, imaginen sortides...

La meva dignitat es sosté en unes quantes (poques) tiges, aprenentatges escollits que m'estructuren . A Skamot en va germinar una. Fa 12 anys.

Aquest cap de setmana hem celebrat els 20 anys. Ens hem trobat els fundadors, els relleus i els que avui encara es troben els dimarts a les 14h al local d'estudiants. La nova fornada. 2008: gent sensible, tranquila, lúcida.

La meravella de la sinergia.L' espai: 20 anys.
La tija ha florit*
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

*La boga és una planta d'aiguamolls amb una tija resistent però flexible. Quan hi ha una riuada es deixa emportar per la força de l'aigua, inevitable, natura. Pacient i digna, retorna suaument al seu centre quan ja tot ha passat.
Resisteix malgrat les aigues creixin perquè cabrons han obert les comportes d'un pantà desconegut.

Descens de barrancs

uaaaaaaaaaah,
em penso que més que costa avall, aquest final de tardor està sent un descens de barrancs, i amb l'aigua freda!!!
uf,
uf
uf
ara descanso, unes hores, en un toll d'aigües tranquiles, però amb el neguit de que encara em falta un tros desconegut de riu i que no tinc l'opció de nedar cap a la vora i descansar al terra: pla, segur, certer.
Ja em puc fer forta, ja,
perquè les metàfores barates se m'acaben i això acabarà sent el diari d'una nàufraga atontada...
i ale, arriba el Nadal...
i jo sense corral,
arj!!!
estic rondinaire, sí!
chimpom*

Costa avall

Tinc el cos apallissat, agulletes per tot arreu, dolors incòmodes...la ment disparada cap endavant. No sento el buit, només el nou;). La nova situació a casa s'està desencadenant a punt mort i costa avall. Imparable. I jo baixo amb la barreja d' excitació i cangueli de quan baixava amb la bici Orbea blava pels carrers més pendents d'Ulldemolins amb l' adrenalina disparada, els frens inutilitzats i la hòstia assegurada. Me la fotia quan arribava al pla, quan frenava amb els peus i tirava la bici al terra i em rascava totes les cames però em sentia lliure. Lliure i radiant, vermella i suada, per haver aconseguit deixar anar les regnes i llançar-me.
La mateixa excitació no em deixa dormir: he redescobert que el meu sistema nerviós parasimpàtic no pot "parar al simpàtic", l'estat d'alerta no baixa la guàrdia. A les nits dormo per pur esgotament físic, però la meva ment no para, em llevo amb mil històries al supercinexin, els dies passen trepidants, atolondrats...Ha desaparegut el malestar. La vida bull. És una sensació íntimament flipant.El millor? que sé que al final de la baixada m'espera un jardinet assoleiat i acollidor, on em lleparé les rascades, me'n riuré dels bots i jauré al silló cofoia i satisfeta, per fi, tranquila i feliç.

Perquè tinc la sensació, constant, de que ja no pujo a la muntanya on he estat instalada més de 5 anys, a la intempèrie vertiginosa dels pics més alts, sinó que per fi baixo al prat, on les marmotes juguen entre els rierols i les flors. Imatge cursi, em diu el meu enanocabrón:P.

I el hòbbit respon: - No en tens ni idea, per fi a la Comarca!!!:O)

Por si acaso...

Este finde, me sale en castellano, ¡tengo el corassón partío...!, Madrid, Majadahonda, me dió un respiro, me dió risas, paseos, charlas, melancolía...
una honda majada,fría por fuera, calentita por dentro...unas horas de reposo, de disfrutar de otras emociones... de emociones ajenas por fuera, y mías por dentro, con esa herramienta de doble filo, el filo de los que se acercan, el de los que se alejan...la empatía.
Hablamos de lo extraño que resulta la necesidad de escribir en el blog. No sé si alguien lo lee, seguro que sí, pero la incertidumbre hace que no lo guarde en un cajón. En el cajón está lo que no quiero que nadie lea. En el blog está lo que hasta yo misma estoy preparada para releer...esos pequeños paquetes de expresión de mi misma que no tengo miedo a sostener.

Y por si acaso, me quedo con todo, de todo....!
que el mundo ya anda escaso de mucho.

en Barcelona también hace frío, pero yo me río.