Poema de Nadal (Josep Maria de Sagarra)

Cant III
Un camí!
Quina cosa més curta de dir!
Quina cosa més llarga de seguir!
Quin so vulgar i estrany!
Un camí!...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany!
Un camí!...
Els camins són l’angúnia primera
del rústec cor llunyà,
que ni ell sabia el que era
o per saber es posava a caminar...
Camins, serps d’encantària,
que feu amable el feix
del qui es vol lliurar d’ell mateix,
de la pròpia tristesa solitària,
i vol cercar un altre somriure,
una altra sang o un altre crit,
i fins un altre món més ennegrit
per poder viure!
(...)
Però si enmig l’espessorall
el pit rebel deixa la fúria,
i troba un caminet com un mirall
fred i glaçat dins la foscúria,
i pot seguir-lo mansament
sense escoltar cap més musica,
sentirà com el fum del pensament
es va aclarint de mica en mica.
(...)
Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t'has de perdre pel camí
que et va guiant l'estrella cauta;
no t'has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d'infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!


(Fragment del Poema de Nadal de'n Sagarra, llegit en veu alta per tots ahir dia de Nadal al poble. Cadascú vàrem llegir un trocet, van haver-hi moments emocionants, bisos, embarbussades, silencis...un trocet del significat oblidat del Nadal que encara manté viva la flama al cor de la tieta Roser.)

Could you stand in my way...?

Aquests dies d'alta tensió humana,
em manca l'empatia
de la molta gent i
la poca companyia,

només se m'acut invocar en Micah,

"it's not what you said, it's just how you said it to me"

petits matissos obren mons,
i jo afegiria,
"it's just what you didn't say to me"

ala, me'n vaig a Copenhagen, el lloc més fred a trobar la més càlida.

Salut i puenting.

Tiet Mateu, 8 de gener, Ulldemolins

Sincerelly, L. Cohen

La foto és meva, desde la secció 207 del Palau a la pantalla. Per a mi com si l'hagués tingut a tocar;)

Encara no he sortit de la barca. El concert d'ahir em va transportar a la meva infància, als matins de dissabte a Ulldemolins, plens de llum i música a flor de pell; a l'habitació de la música a casa,a casa els meus pares, on podia escoltar els discos obsessivament...als moments en els que la veu de Leonard ens embolcallava i ens refugiava en una barca suau, càlida i intensa. Salvats.
Sobretot infància. Després la seva música ha acompanyat moments d'amor compartit, moments d'amor propi,sempre gronxant-me, sempre gronxant-nos.

I ahir la nit va tenir una màgia d'aquella que fa que un Palau Sant Jordi semblés el menjador de casa. Aquella màgia que, a cada gest, a cada moment del concert, sacseja la pell dels milers de persones que vibràvem com electrons deixats anar. Tots embarcats. Deixats anar.

Estremecedor.

Did you ever go clear?

Demà, demà...vaig obrint-me la pell amb les seves cançons per a que demà el xoc, l'abraçada càlida de la seva veu, no em trobi massa vestida.

Manel per Nadal

Passada la contenció de la rutina,
arriba el Nadal salvatge.

Jo el passo amb Manel.
Pau Riba em ressona en la que en Bernat se't troba.
Marxo a la gola del llop. Potser s'hi està bé, qui sap.