Ser vell

Entre les ombres d'aquells gats i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar als infant contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.

Casa de Misericòrdia, Joan Margarit.

Entre les murs

Si voleu saber què passa entre els murs dels instituts públics, no us la perdeu. Una pel·lícula amb guió soprenentment real, de fet, jo em pensava que simplement havien gravat moltes hores de classes i havien fet una pel·lícula a partir d'imatges en plan documental. NOooor: és una película, amb un guió, amb escenes repetides, amb actors amateurs interpretant històries no pròpies. Al·lucinant.
I al·lucinant també la identificació amb tot el que passa. Normalment a l'aula el professor està sol amb els estudiants, no hi ha testimonis, no saps mai com seran les classes dels altres, és una història teva, amb els teus alumnes, ells et veuen a tu (tu no sabràs mai com, en què es fixen, quins tics t'atrapen, quina definició de tu es creen...) i tu els acabes coneixent més del que s'imaginen. I sense esperar-m'ho, he passat dues hores contemplant la intimitat entre un professor i els seus alumnes...gairebé ruboritzant:).
Pel·lícula necessària per tothom: tothom trasllada a l'educació l'origen de tots els mals i de totes les solucions. Les mestres i les professores (i ells, minoria) intentem explicar constantment els símptomes, l'etern conflicte...però també intentem explicar què és el que ens enganxa...el que fa que pugui esdevenir una professió apassionant.
I els adolescents, insolents, surten retratats d'una manera molt precisa, sense caure en estereotips negatius ni idealitzacions absurdes.Persones en construcció, en crisi, plenes d'oportunitats i de conflictes, víctimes i responsables. És l'etapa de transició per excel·lència.
Crec que a Entre les murs es descobreixen totes les sensacions necessàries per entendre com creixen les llavors de la futura societat mestissa i rebotada...les claus de noves portes que s'obriran en un futur no molt llunyà. Una peli que esdevindrà una eina.

Mañana de ayer, de hoy

Has volgut ser una cançó,... ser melodía. Mishima

hi ha poemes i cançons que em desperten un neguit desagradable, gens admirable, una mena de gelosía,
de voler ser cançó, voler ser melodía...que aquella veu em canti, aquells versos em defineixin,
o encara més concret, un desig intens (i frustrant) de ser personatge extemporani, no persona. Desig de viure com una quimera*.

Ahir a la nit, dissabte (sense febre;),
no sé què em va dur, no sé per què em vaig deixar endur, cap als llibres de poesía de la estantería...
i un poema breu,suau, subtil...em va arrencar de la meva calma chicha...

Es la lluvia sobre el mar.
En la abierta ventana,
contemplándola, descansas
la sien en el cristal.

Imagen de unos segundos,
quieto en el contraluz,
tu cuerpo distinto, aún
de la noche desnudo.

Y te vuelves hacia mí
sonríendome. Yo pienso
en cómo ha pasado el tiempo,
y te recuerdo así.

Jaime Gil de Biedma

*quimera: f. Creació imaginària que es pren per realitat.

Indignació

AUNQUE SEA UN INSTANTE

Aunque sea un instante, deseamos
descansar. Soñamos con dejarnos.
No sé, pero en cualquier lugar
con tal de que la vida deponga sus espinas.

Un instante, tal vez. Y nos volvemos
atrás, hacia el pasado engañoso cerrándose
sobre el mismo temor actual, que día a día
entonces también conocimos.

Se olvida
pronto, se olvida el sudor tantas noches,
la nerviosa ansiedad que amarga el mejor logro
llevándonos a él de antemano rendidos
sin más que ese vacío de llegar,
la indiferencia extraña de lo que ya está hecho.

Así que a cada vez que este temor,
el eterno temor que tiene nuestro rostro
nos asalta, gritamos invocando el pasado
-invocando un pasado que jamás existió-

para creer al menos que de verdad vivimos
y que la vida es más que esta pausa inmensa,
vertiginosa,
cuando la propia vocación, aquello
sobre lo cual fundamos un día nuestro ser,
el nombre que le dimos a nuestra dignidad
vemos que no era más
que un desolador deseo de esconderse.

Un abrazo para todos.

Jaime Gil de Biedma

Manel per Nadal

Passada la contenció de la rutina,
arriba el Nadal salvatge.

Jo el passo amb Manel.
Pau Riba em ressona en la que en Bernat se't troba.
Marxo a la gola del llop. Potser s'hi està bé, qui sap.

Skamot Verd i la boga

*

1996-2001. Dijous, 14h.Facultat de Biologia. UB. Barcelona.
Poesia política.Economia ecològica. Antimilitarisme astrofísic. Pop reciclat. Anticapitalisme Sonic.
Persones amb discurs, discurs ple de persones. Assemblees, actes, jornades, pintades, compromís, créixer.
Teories, pràctiques, organització.
Opinions diverses, molt diverses. Respecte.Orelles.
A Skamot em van créixer les orelles. La valentía d'afrontar un món complexe.
Ecologisme ampli, tan ampli que es torna forma de vida...tan precís que trenca esquemes sense esborrar les preguntes.
Skamot em dibuixa, enmig del neguit preadult, un món amb les venes obertes, un mapa ple de valentia anònima i covards amb noms, cognoms i càrrecs.
Entenc la dignitat humana a través de la empatia de rostres indignats. Els meus principis veuen finals. Articulen formes possibles, imaginen sortides...

La meva dignitat es sosté en unes quantes (poques) tiges, aprenentatges escollits que m'estructuren . A Skamot en va germinar una. Fa 12 anys.

Aquest cap de setmana hem celebrat els 20 anys. Ens hem trobat els fundadors, els relleus i els que avui encara es troben els dimarts a les 14h al local d'estudiants. La nova fornada. 2008: gent sensible, tranquila, lúcida.

La meravella de la sinergia.L' espai: 20 anys.
La tija ha florit*
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

*La boga és una planta d'aiguamolls amb una tija resistent però flexible. Quan hi ha una riuada es deixa emportar per la força de l'aigua, inevitable, natura. Pacient i digna, retorna suaument al seu centre quan ja tot ha passat.
Resisteix malgrat les aigues creixin perquè cabrons han obert les comportes d'un pantà desconegut.