Gracias Mario*

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma

no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios

no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana

y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo

Mario Benedetti

Raimon els dissabtes

Gràcies a l'Spotify;) i a la febre estic tenint un dissabte fantàstic...un viatge als moments feliços de la infantesa: a casa la meva tieta, a Ulldemolins, els dissabtes quan toca "fer dissabte". Dissabtes plens d'emocions. Les finestres plenes de Montsant, la casa plena de llum i de música...Carlos Cano, Leonard Cohen i Raimon m'exaltaven les emocions i definien moltes coses sobre mi. Sobre el que ara sóc, el que ni m'imaginava, nena trista, que mai seria de gran.
I la tieta plorava i reia... i ara sóc jo la que plora i riu i sent la llum que entra per les finestres...i m'envolta la música.


Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant

Raimon.

Suposo que molts han volgut veure en aquesta cançó i aquesta lletra un himne nacionalista...bé, jo, tossuda, li veig una lluita sorda i constant, ageneracional i afronterera...suposo que de la barreja d'en Carlos, en Leonard, en Raimon, familia pagesa, el Montsant i la tieta no en podia sortir res obtús...

Per fi...!

La meva obsessió de fa quasi dos anys retorna...el meu Elvis ha tret disc nou i jo ja ballo. Per cert, els vaig escriure i vindran a Barcelona per la tardor.:*)Sóc fan!
Chains, chains, chains...!

L'Agustí Graell

2 de Maig, Serra de Campelles, Muntanya d' Alinyà

Els ametllers - 1901

Els ametllers
Fulls de dietari - 1901

23 de gener:
Avui, per la primera i dolça volta,
m'ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l'hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.

6 de febrer:
Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l'alegria
d'haver florit innocents
abans de l'hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

JOAN MARAGALL

Hi poseu la música de Mishima, la veu de'n David Caraben i ...................la tarda esclata*

HORTERA?Eres tú...

Adhesió al projecte de l'Hort Comunitari de Gràcia

L'Hort Comunitari del carrer Banyoles va néixer d'un estudi sobre la manca d'equipaments al barri envers els espais buits i infrautilitzats, realitzat per un nombrós grup de persones, entitats i col·lectius de la Vila de Gràcia. La conclusió d'aquest estudi va ser que degut a a motius diversos (especulació, manca de voluntat política de les administracions i deixadesa administrativa) hi havia una clara realitat de manca d'espais d'us social i comunitari així com un excés d'espais amb signes clars d'abandonament.

El 25 d'Octubre de 2008, diversos veïns i veïnes de La Vila de Gràcia, vam ocupar un solar al carrer Banyoles i vam començar a construir un hort comunitari pel barri.

Ara, cara a una demanda civil i un judici inminent contra l'Hort, us demanem a vosaltres, estimats veïns i veïnes de La Vila, associacions, negocis, caus, esplais i d'altres col·lectius que sou part vital del teixit social d'aquest barri, que mostreu el vostre suport al projecte de l'hort. Tants heu participat i heu gaudit d'aquest espai – ara ens toca lluitar per ell.

Donem el nostre suport a l'Hort Comunitari del Carrer Banyoles 5 al barri de Gràcia, Barcelona.

______________________________________________________________________________________

Adhesión al proyecto del Huerto Comunitario de Gràcia

El Huerto Comunitario de la calle Banyoles nació a raíz de un estudio sobre la falta de equipamientos en el barrio en contraposición a los espacios vacíos e infrautilizados. Este estudio fue realizado por un numeroso grupo de personas, entidades y colectivos de la Vila de Gràcia. La conclusión fue que debido a diversos factores (especulación, falta de voluntad política de las administraciones y dejadez administrativa) había una carencia palpable de espacios de uso social y comunitario, así como un exceso de espacios con evidentes signos de abandono.

El 25 de octubre de 2008, una serie de vecinos y vecinas de la Vila de Gràcia ocupamos un solar en la calle Banyoles y empezamos a construir un huerto comunitario para el barrio.

Ahora, enfrentados a una demanda civil y un inminente juicio contra el Huerto Comunitario, os pedimos a vosotros, queridos y queridas vecinos de la Vila, asociaciones, negocios, caus, esplais y otros colectivos que formáis parte del tejido social del barrio, que brindéis vuestro apoyo al huerto. Todos hemos participado y disfrutado de este espacio, ahora nos toca luchar por él.
Demos nuestro apoyo al Huerto Comunitario de la calle Banyoles 5, en el barrio de Gràcia, Barcelona.

Lástima

Tonterías: me había dado lástima.

Lástima por la conciencia clara de que esta situación no era algo excepcional que hubiera elegido por exceso o por capricho, por el inquieto deseo de conocerlo y probarlo todo (lo sublime y lo soez), sino que se había convertido en la situación habitual de mi vida actual. Que era ella la que marcaba con precisión el círculo de mis posibilidades, que era ella la que dibujaba con precisión el horizonte de la vida afectiva que desde ahora me pertenecía. Que esta situación no era una manifestación de mi libertad sino una manifestación de mi determinación, de mi limitación, de mi condena. Y sentí miedo. Miedo de este lamentable horizonte, miedo de este sino. Sentí que mi alma se encerraba en sí misma, que empezaba a retroceder ante todo esto y al mismo tiempo me espantaba que no tuviera a donde retroceder para escapar del cerco.

Gran Kundera. Enmig d'una història grisa, La broma, et planta una dissecció profunda, reflexions d'un personatge, lúcid entre la mediocritat. Estic gaudint d'un llibre que feia temps tenia immòbil, desapercebut entre la resta de l'estanteria. No és meu, no sé de qui és. D'algú que ha viscut en aquesta casa i s'ha deixat la broma abandonada...