Pippi Langstrumpf

Mi amiga danesita me la cantó en un autobús y me hizo feliz y pequeña y salvaje.

Neil ever Young

L'energia eterna del rock, so inconfusible: Neil Young aterrissa al Primavera i tot s'atura. La llegenda em satura els sentits: el so de la seva veu i la guitarra m'ericen la pell, la seva presència bèstia i terrenal em colapsa el pit; les seves cançons, banda sonora domèstica i familiar, em puntegen les cordes més emocionals i llàgrimes denses m'omplen els ulls.

Acaba el concert amb fúria: arrenca les cordes, les tensa i les toca, distorsió, so salvatge. El mestre no ha de demostrar res.

El seu somriure final em commou, clava la seva mirada espurnejant al públic, provocadora i subversiva i una onada eufòrica i sensació de llibertat recorre com un fuet tota la massa primaveral. Ens aplaudeix. S'acaba el concert. Subidón.

Hey hey, my my
Rock and roll can never die
There's more to the picture
Than meets the eye.
Hey hey, my my.

Sembla que no sóc la única que va flipar;)

Esa batalla

¿Cómo compaginar
la aniquiladora
idea de la muerte
con este incontenible
afán de vida?

¿cómo acoplar el horror
ante la nada que vendrá
con la invasora alegría
del amor provisional
y verdadero?

¿cómo desactivar la lápida
con el sembradío?
¿la guadaña
con el clavel?

¿será que el hombre es eso?
¿esa batalla?

Mario Benedetti

Gracias Mario*

No te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma

no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios

no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana

y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo

Mario Benedetti

Raimon els dissabtes

Gràcies a l'Spotify;) i a la febre estic tenint un dissabte fantàstic...un viatge als moments feliços de la infantesa: a casa la meva tieta, a Ulldemolins, els dissabtes quan toca "fer dissabte". Dissabtes plens d'emocions. Les finestres plenes de Montsant, la casa plena de llum i de música...Carlos Cano, Leonard Cohen i Raimon m'exaltaven les emocions i definien moltes coses sobre mi. Sobre el que ara sóc, el que ni m'imaginava, nena trista, que mai seria de gran.
I la tieta plorava i reia... i ara sóc jo la que plora i riu i sent la llum que entra per les finestres...i m'envolta la música.


Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant

Raimon.

Suposo que molts han volgut veure en aquesta cançó i aquesta lletra un himne nacionalista...bé, jo, tossuda, li veig una lluita sorda i constant, ageneracional i afronterera...suposo que de la barreja d'en Carlos, en Leonard, en Raimon, familia pagesa, el Montsant i la tieta no en podia sortir res obtús...

Per fi...!

La meva obsessió de fa quasi dos anys retorna...el meu Elvis ha tret disc nou i jo ja ballo. Per cert, els vaig escriure i vindran a Barcelona per la tardor.:*)Sóc fan!
Chains, chains, chains...!

L'Agustí Graell

2 de Maig, Serra de Campelles, Muntanya d' Alinyà