de novembre 20, 2009

Echo de menos me hace falta lo que no viví ni en sueños

Cuando no pasa nada tiendo a la melancolía.
Tiendo a la tristeza. Esa es mi inercia.
Pura física:
Todo cuerpo persevera en su estado de reposo o movimiento uniforme y rectilíneo a no ser que sea obligado a cambiar su estado por fuerzas impresas sobre él.
En reposo o en un movimiento uniforme, echo de menos. Y persevero en esa melancolía. Es un movimiento uniforme y rectilíneo hacia abajo, con la gravedad como única fuerza.

Echo de menos lo que no viví ni en pintura.
Añoro, por ejemplo,
a mi madre perdida
entre mis 6 y mi vida.

Añoro, me hace falta,
haber aprendido a querer y decirlo.
Haber aprendido que me quieren y sentirlo.

Añoro la confianza,
la alegría en la garganta.


Lo que tuve retuve y eso no me lo quita nadie. Esa es la fuerza que me obliga a cambiar de estado, la que me imprime carácter. La que me arranca de mi inercia. La que me permite seguir buscando, trotando, bailando, jugando, trabajando, disfrutando.

Quiero que desaparezca la melancolía,
por ejemplo,
que mi inercia sea vitalidad en calma
y las fuerzas me lleven a la determinación
de ser feliz...resolución.

Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mí, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.


Otra vez Gil de Biedma
.

Gracias por estar ahí,escribo porque sé que estáis ahí. Dentro de mí.

de novembre 02, 2009

I dance Drexler to the end...

d’octubre 25, 2009

Dies nostàlgics...Bilbao.



Des que vaig anar a veure "Let's get lost" que la trompeta i la veu dolça d'en Chet Baker torna a omplir casa meva. I sovint m'acompanya una estona, unes pases, quan surto de casa i encara em ressona per dintre...I suposo que això té conseqüències, But I should never think of spring. :).

Dies nostàlgics a Bilbao. Records que semblaven enterrats han aflorat lleugers i m'han acompanyat pels carrers, i m'han tingut a flor de pell. Ai, el record de l'amor, dels amors. Un et porta a l'altre, i la tardor, el xirimiri, les muntanyes verdes, brillants, trencades de tant en tant per la ría, la indústria i la ciutat.

La tortículis, i més obviament la febre, m'han tingut en un estat introspectiu, meditatiu i sensible. Una vegada més a Bilbao, per primera vegada a Bilbao.

d’octubre 13, 2009

Cal Cases


He creuat el pont a Cal Cases:)

de setembre 28, 2009

Castellers a la Mercè!

Torre de nou amb folre i manilles pels castellers de Vilafranca.

Ahir, un any més, vam tancar la Mercè a la Pl. Sant Jaume vibrant i suant amb els castells. Junt amb el foc dels diables, les dues tradicions catalanes que em fan vibrar a cop de tambors i gralles. Tradicions laiques i simbòliques, tradicions col·lectives que busquen la superació col·lectiva del foc i l'equilibri. No hi ha tortures a animals, no hi ha idolatració a una persona, no són sexistes, demanen concentració i valentía,no pas egocentrisme i brutalitat: és un treball col·lectiu d'homes, dones, petits i grans...tradició del poble. I no parlo de nació, parlo de poble.

Amb la Mercè s'acaba l'estiu...ahir el sol picava de valent, avui el dia s'ha aixecat rúfol i fresquet. Fresca de pluja i bolets. Benvinguda la tardor!

de setembre 22, 2009

Sincerelly, L. Cohen

La foto és meva, desde la secció 207 del Palau a la pantalla. Per a mi com si l'hagués tingut a tocar;)

Encara no he sortit de la barca. El concert d'ahir em va transportar a la meva infància, als matins de dissabte a Ulldemolins, plens de llum i música a flor de pell; a l'habitació de la música a casa,a casa els meus pares, on podia escoltar els discos obsessivament...als moments en els que la veu de Leonard ens embolcallava i ens refugiava en una barca suau, càlida i intensa. Salvats.
Sobretot infància. Després la seva música ha acompanyat moments d'amor compartit, moments d'amor propi,sempre gronxant-me, sempre gronxant-nos.

I ahir la nit va tenir una màgia d'aquella que fa que un Palau Sant Jordi semblés el menjador de casa. Aquella màgia que, a cada gest, a cada moment del concert, sacseja la pell dels milers de persones que vibràvem com electrons deixats anar. Tots embarcats. Deixats anar.

Estremecedor.

de setembre 20, 2009

Did you ever go clear?



Demà, demà...vaig obrint-me la pell amb les seves cançons per a que demà el xoc, l'abraçada càlida de la seva veu, no em trobi massa vestida.