El humor y el vacío

"Creo que soy el primer ser humano que descubre, más allá de los infinitos agujeros negros y del espacio etéreo, que el humor es lo último que se pierde (...) en las Academias decían que la esperanza es lo último en perderse. Pero no. He descubierto que sólo el humor es lo que hay más allá de los límites de los límites de los límites ilimitados (...)El humor es el inquilino eterno del vacío (...) Así que no es cierto que la esperanza sea (...) la resistencia del ser ante las previsiones de su mente (...) Lo he descubierto gracias a mi viaje pionero a la nada."

Exploradores del abismo, Enrique Vila-Matas

Fantástica la xerrada-lectura de'n Vila-Matas ahir al CCCB: "El sentit de l'espera". Ens va deixar la ment amb el pilot automàtic, les neurones excitades i creatives.

Prickle Girl

Res

Fa dies que no poso res, suposo que res s'ha quedat per expressar, en el calaix de coses no dites.

O potser res no ha volgut sortir, presa de les pors als malentesos i l'abandó. Molts cops, quan aquest res es queda dintre i no surt, comença a foradar per dintre i m'hi fa un buit. I llavors ve l'angoixa. I com vaig posar fa dies "La angustia revela la nada". El buit em provoca angoixa, com a reacció física al voler sortir i no poder, ràbia per la impotència.

I per què no pot sortir, per què hi ha res que no pot sortir? Per por a la soledat. Por a fer explícita una demanda i que l'altre digui, senzillament, no. Por a dir no a una demanda. Por a renunciar a una demanda. Por a renunciar a l'altre. Por a la soledat no desitjada. Por a la sensació d'abandó.

La familiar sensació.

Uf, potser massa íntim, massa complexe i palla mental.

Bé, és el que hi ha per escriure, aquesta lluita amb el res que vol sortir i no pot. Aquesta lluita que em cansa tant.
La resta està fora, ja ha sortit aquesta setmana intensa, com les setmanes de gener. I cada cop surt més, la Laura surt més. I el res es fa cada cop més petit, i la Laura més gran.

M'agrada créixer.

Soledat en companyia

Després d'un dia fantàstic de borratxera d'amics i persones, de regals, de companyia...
escolto de nou a Drexler i em tornen a emocionar les seves paraules, la seva veu dolça i inteligent.

Soledad

Soledad,
aqui estan mis credenciales,
vengo llamando a tu puerta
desde hace un tiempo,
creo que pasaremos juntos temporales,
propongo que tu y yo nos vayamos conociendo.

Aquí estoy,
te traigo mis cicatrices,
palabras sobre papel pentagramado,
no te fijes mucho en lo que dicen,
me encontrarás
en cada cosa que he callado.

Ya pasó
ya he dejado que se empañe
la ilusión de que vivir es indoloro.
Que raro que seas tú
quien me acompañe, soledad,
a mi, que nunca supe bien
cómo estar solo.

2008

Comencem aquest any tan rodonet amb el concurs de gossos pastor a l'Estartit - ha guanyat la Nuca, vaig tenir el plaer de veure-la treballar a Odèn-, dormint, amb l'Elvis Perkins, Las dos torres, Mishima, arreglant la cuina, endreçant l'habitació, menjant dos ous ferrats i una amanida de cigrons; i bebent molta aigua per aplacar l'alcohol que em va fer anar a dormir a les 8h del matí...
Ara, passades 4 hores des que m'he llevat, ja em preparo per anar a dormir de nou. És extrany començar sempre l'any saltant-me, com qui diu, el començament, però amb la sensació de que quelcom ha quedat allà a baix del calendari, de que hi ha coses que no vull que tornin a passar...

Espero que el 2008 sigui tan trepidant i intens com ha estat el darrer any...suposo, que en part, dependrà de mi, no?

força, lucidesa i salut!
*