d’octubre 27, 2007

Democracy is forever...a quin preu?


Quin luxe anar al CCCB amb la Jaclyn, en Marc i l' Ana a veure la expo sobre el mirall que ens ofereix l' experiència de l' Apartheid...un mirall on, pertorbats per l' encertat enfoc de la expo, hi hem trobat molts processos de segregació social que avui en dia ocorren ben a prop nostre, en pro de mantenir i conservar un statuts obtingut per unes societats i uns estats rapinyaires; i heredat per una generació, la nostra, a la que, per imposició gairebé moral, ens toca fer memòria del preu del nostre benestar.
L' espiral històrica sembla que es tanca, apropant-se i perpetuant-se ara als nostres preuats i defensats territoris europeus. Després de l' expoli de riqueses, ja tips, ara tanquem fronteres, pugem murs, i ens aïllem per no veure la entropia creada per les nostres societats il·lustrades, que ara s' apropa "perillosament" a entorpir el gaudi del béns obtinguts durant anys, sobre els que jauen les admirades democràcies europees.

"Democracy is forever"...mentres els diamants i el petroli paguin el preu just.

d’octubre 22, 2007

d’octubre 20, 2007

Penjada de l' Elvis Perkins















Ahir vaig anar al Festival de Rockdeluxe, com no, amb el meu pare, a l' Apolo. I malgrat "Qualsevol nit pot sortir el sol" i el Nacho Vegas (inflat, uf, com castiga al cos la mala vida...) i la Cristina Rosenvige (més humana que mai, afònica i amb ulleres, vulnerable i guapíssima)...
em vaig quedat penjada en el primer concert, de l' Elvis Perkins.
Penjada de l' Elvis, intentant buscar en els seus ulls els del seu pare, aquells que em van aterrar durant tants anys asseguts en un banc, al final de Psicosis.
I no vaig trobar el seu pare, vaig trobar una veu intensa, una música plena d'arrels folk però intensa. (Aquest però em delata, ho sé...de vegades el folk em resulta massa pla: serà el mal folk). La paraula intensitat ho resumeix tot. Ens va agafar freds a les 20:15h d'un divendres i en menys d' un quart d'hora ja ens tenia enganxats, penjats, aplaudint, volent més, viatjant en les seves històries, per la seva banda (fantàstics nois, trets com a mínim de "Doctor en Alaska").
Vam acabar aplaudint fins i tot quan recollien els cables i les guitarres.
A l'acabar tots els concerts, vaig córrer a la taula de merchandising (no ho faig MAI), i presa de l' emoció vaig comprar el seu únic CD Ash wednesday, desitjant anar corrents a casa i posar-lo. I per fer encara més especial aquella descoberta, recordant amb melangia quan vaig descobrir a en Ben Harper, Tricky i en Beck, com a teloneros...aquella sensació de que el concert principal ja no importa tant perquè t' has quedat penjada...vaig buscar a l' Elvis per la sala i li vaig demanar que em signés el CD.

Uf...què intens, i què contenta.

Després d' una paradeta al Mond,
vaig arribar a casa a la 1:00h i he dormit abraçada a l'Elvis...

Em llevo i continuo amb ell...
això és amor???


d’octubre 01, 2007

Gràcies Iciar.

Mataharis.Rodona. Vida dintre del cinema.

Un dia d' aquests escriuré a la Iciar Bollaín i li demanaré que em deixi viure dintre d' una pel·lícula seva. Amb els seus guions, ser una de les dones que ella dibuixa. La humanitat que desprenen em commou tant que m' enganxa.

Voldria sentir-la sempre. Voldria conèixer-les a totes i tenir-les a prop, família de dones (i homes amb humanitat, també, ben a prop, al llit;) -en Manuel-).

Estic en plens efectes de la droga.

Gràcies,
un altre cop, Iciar.