de novembre 24, 2019

C.

La C. m'escriu. Ens vam acomiadar el 21 de juny amb una abraçada, una nota escrita plena de faltes d'ortografia i llàgrimes sublimades per la correcció de les formes. La C. em va reclamar que hi fos. Em va tractar amb respecte i exigència. Si tu vols que confiï en tu, com a profe, tu has de confiar en mi, com a persona. I això va de veritat. No va de rols ni d'horaris laborals. Des que la C. em va reclamar que hi fos, a l'aula ja no duc màscares i miro als ulls de veritat. Amb la meva imperfecció però hi sóc completa. I així és com aconsegueixo gestionar amb sentit tota la humanitat que bull, es frega i col·lisiona a l'aula. Ara entenc el curs com un viatge de vincles, no com un joc de rol. I entenc la responsabilitat que tinc amb l'alumnat: he de deixar clar on em poden trobar i on no. La C. em va desemmascarar.
 La C. m'escriu i em diu que em troba a faltar, els valors que ens donaves, em diu, els valors. I m'explica que ja no insulta els profes, que tracta bé a les seves amigues, que ha deixat a aquella noia que la feia patir. I que ara està "muy bien muy inspirada i con los ojos muy abiertos he conseguido muchas espectativa."

 La C., no ho diu així, però m'escriu per dir-me que ha aconseguit estimar-se. 

I jo la responc. I encara tinc temptacions d'agafar la màscara i parlar-li amb gestos estudiats. Rellegeixo el seu correu i m'incomodo per la meva pròpia tendència. Li acabo explicant, emocionada i amb timidesa, com em va.

I me n'adono que si no ho fem així, amb la vida i les persones al centre, tot plegat no té sentit.

de novembre 17, 2019

12 anys entre erugues i papallones

En la primera entrada al bloc, fa 12 anys, escrivia...

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra.


Avui decideixo reemprendre el bloc envoltada de papallones: pensant en una conversa que vaig tenir amb la Marina sobre el sentit de la vida i rellegint la última publicació al bloc, el meu homenatge a la padrina Gertrudis, una de les meves mestres en el sentit de la vida. Amb les frases i emocions de la última sessió del grup de treball Ecofemisteam encara rondant-me. I tot plegat s'activa per una conversa twittera entre profes de ciències sobre el fet que la vida, com a fenomen natural, no necessita finalitat ni sentit. #Lavidaesasí.

Aquesta combinació de vida íntima, vida pública i reflexions personals eren la substància d'aquest bloc. I ara, immersa en un altre cicle metamòrfic vital, torno a necessitar-lo.

Com sostenir aquest sense-sentit en els nostres cossos finits (ment_i_cos, inseparables), com sostenir-nos i trobar el nostre lloc desitjable al món que compartim. Aquest és un dels interrogants bàsics que ha accelerat el meu metabolisme des que va tenir consciència de sí mateix. La recerca incansable de respostes, en un feedback infinit, em sosté. A l'aula i a casa, a la casa de l'aula i a l'aula de la casa. La ciència? En el seu sentit ampli i filosòfic, una de les meves eines preferides  per construir respostes i comunicar-les. 

I en aquest cicle etern, rescato una de les meves cites fonamentals:

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos modos hay de no sufrirlo. El primero es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. El segundo es peligroso y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio. Las ciudades invisibles, Italo Calvino.

SEGUIM! 

d’abril 07, 2014

Amb la padrina Gertrudis


La padrina són els meus estius al poble.Infància. Arribava amb la Hispània i la meva petita maleta, marejada, pàl·lida de ciutat i allà estava la padrina, a la plaça del Loreto esperant-me. Allà començaven dos mesos infinits plens d'aventures, llibertat i aprenentatges.

Amb la padrina ganxet, cosir botons, escombrar i fregar les escales, esquitxar amb aigua l'entrada de baix, planxar, rentar els plats...ella volia fer de mi una dona com Déu mana. I amb ella vaig aprendre la part més pràctica de la vida. L'art de fer anar una casa de poble.

Amb la padrina els conills. Acariciar-los, buscar els més petits al calaixet de darrere la gàbia, responsabilitat de cuidar-los. Tranquil·litat davant la seva mort. Veure com les seves mans destres l'agafen pel coll i el ganivet expert li talla la vida. I jo, frisant per menjar la sang fregida en una paella ja roent al foc.

Amb la padrina el safareig. A l'entrada, a baix, allà on hi havia la mula. De vegades al safareig del carrer que va cap a la baixada del metge. El gibrell ple de roba, per a mi la petita, calces i mitjons. Per a ella els llençols i les camises. El sabó que em rellisca de les manetes i cau a l'aigua, em poso de puntetes per rebuscar amb el braç, em mullo la samarreta. Rasco amb el fregall ben fort, compte amb les costures. Primer el sabó, després rascar, després una mullada i tornar-hi fins que sigui ben net. Després pujarem a dalt a l'engorfa, aquell pis misteriós, aturat en uns temps per a mi eterns. Els fils rovellats, jo amb la caixa de pinces sentint-me útil, sentint que amb la padrina cada moment té el seu sentit i alguna cosa a fer.Un món segur.

Amb la padrina les olives. Vespres de llar d'hivern triant les olives de les fulles mirant la tele. Sacs de ràfia plens d'olives. Quin gust endinsar-hi la mà i navegar pel mar d'olives.
Les aumetlles, trencant les closques i separant-ne el fruit.
Les pilotes de l'escudella de Nadal, les seves mans venoses, àgils, l'anell d'una vida amb poques opcions però viscuda amb determinació.

Amb la padrina els matins d'estiu. “Vengue, lleve't!”. A les 9h fan “Los ricos también lloran”. La mirem juntes, la comentem, ens en fotem dels rics que ploren. Jo amb el meu got de llet amb galetes maries, la llesca de pa amb tomàquet i un troç de formatge, o butifarra blanca, la meva preferida.

Amb la padrina el Peret. Quin home més guapo. I què alegre.

Amb la padrina la copla. La padrina canta amb vergonya, se'n riu.

La padrina em renya, bufa al cul. “Pudenta!”.

Amb la padrina els berenars. Llonguets farcits de nocilla. La padrina em neteja les galtes de xocolata amb el seu drap del davantal, humit. O mullat de saliva.

Amb la padrina comprar. La llista feta en un tros de paper amb llapis i la seva lletra de posguerra. Els diners justos en un monederet petit negre. El cabàs. Au, ves a cal Catarino, a cal Gargori i després a cal Josepàs. No t'entretinguis.

Els cabells de la padrina. Onades argentades, la seva colonia, la seva pinta petita i estreta.

Amb la padrina l'all i oli. Concentració màxima. Només podem ser-hi dues. Jo amb el setrill, molt quieta, mirant fixament com l'oli regalima pel morter i entra en l'ou, el soroll gustós de la mà girant sempre en el mateix sentit. La meva tremola de tensió. L'all i oli sagrat que nedarà en la bajoca i els trumfos del dinar.

Amb la padrina els sopars d'estiu. Sempre amanida amb tomàquets, les arbequines en un platet de vidre transparent. De segon sopes de pa. Després tall. De postre préssec o poma, fruites petites com pots d'essència de l'hort.

Amb la padrina paro taula. Primer em poso el sopero, després les estovalles verdes de quadros. Escarria-les. Estan en un calaix ple de molles de pa. Els tovallons, cadascú el seu amb el seu nus. Els coberts, els gots, els plats. Cadascú s'asseu al seu lloc. Els homes de cara a la tele. La padrina prop de la cuina, jo de costat o d'esquena a la tele. 

Amb la padrina imatges, olors, poble, peus a terra.

Amb la padrina infància.

de març 09, 2014

Cicles

Aviat farà un any que no passava per aquí. 
Aviat farà dos anys que escrivia el que m'ha dut de nou aquí:

No vol i dol
Estima sense voler,
però no vol estimar
.

Aquest any, de nou, la primavera s'escola pels vidres dels finestrals. Els ciclàmens del pati em desafien insolents. Jo encara hiverno, encara endreço, encara preparo el cos i el cor per a l'esclat. Unes setmanes més de peixet, si us plau, encara no tinc la feina feta...


d’abril 02, 2013

L'ange du bizarre

Una expo no planificada va trencar el fred de París. La petita famille bizarre (què bé sona en francès tot) vam estar d'acord. Els impressionistes de Montmatre potser ja només ens impressionen en la soledat de cadascú i el quadre, ja no són una experiència col·lectiva. Al Musée d'Orsay L'ange du bizarre, una exposició sobre el Romanticisme obscur de Goya a Max Ernst, va fer callar al ramat de turistes. Tots avançàvem en silenci en un diàleg intern amb el nostre àngel caigut, amb la nostra víctima, amb els nostres monstres. Una d'aquelles exposicions que no tan sols és la pintura que veus, no només el text que algú ha escrit, segur, amb la passió de la introspecció. Una exposició que  trascendeix a cadascun dels seus quadres i a cadascun dels que miràvem cara a cara, amb la raó dormida, els nostres monstres en cada pintura.

“El sueño de la razón produce monstruos”, Francisco de Goya 
 Johann Heinrich Füssli (1741-1825) Mad Kate 1806-1807 Frankfurt-am-Main, Frankfurter Goethe-Haus Freies Deutsches Hochstift, inv.1955-007 © Ursula Edelmann – ARTOTHEK

Johann Heinrich Füssli (1741-1825) The Nightmare 1781 Detroit, Detroit Institute of Arts, Founders Society © Bridgeman Art Library 


A gauche : Jean Delville (1867-1953), L’Idole de la perversité, 1891, Pierre noire sur papier, 81,5 x 48,5 cm, Collection Privée © Droits réservés - A droite : Franz von Stuck (1863-1928), Le Baiser du Sphinx (Der Kuss der Sphinx), après 1895, Fusain, pierre noire et rehauts de blanc sur papier brun clair, 55 x 48,5 cm, Collection particulière © Droits réservés  

de desembre 15, 2012

Rotundo

El brutal chorro de información y desinformación generada en los medios se lleva por delante todo intento de pensamiento autónomo, personal, e incluso aquellos que tienen el tiempo, el valor y la capacidad para enfrentarse a esa poderosa corriente acaban aferrándose, agotados, al primer tronco que pasa por su lado.
(...)
Encontrar un lugar impermeable al estruendo pero sensible a los sonidos más sutiles es hoy por hoy una de las hazañas más urgentes y necesarias para poder sobrevivir como ente soberano.

"Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión)"; Andrés Rábago, El Roto

Des d'aquest dimecres tinc un altre mestre.

de novembre 11, 2012

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días
y muchas veces estuvimos solos.
Pero luego hay momentos felices
para dejarse ser en amistad.
Mirad:
somos nosotros.

Un destino condujo diestramente
las horas, brotó la compañía.
Llegaban noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos las palabras,
las palabras que luego abandonamos
para subir a más:
empezamos a ser los compañeros
que se conocen de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse
las gentiles palabras
_ésas que ya no dicen cosas_,
flotar ligeramente en el aire;
porque estamos nosotros enzarzados
en mundo, sarmentosos
de historia acumulada,
y está la compañía que formamos plena,
frondosa de presencias.
Detrás de cada uno
vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.
Quiero deciros algo.
Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.
A veces, al hablar, alguno olvida
su brazo sobre el mío,
y yo aunque esté callado doy las gracias,
porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

(. . .)
Fragment d'Amistad a lo largo, de Jaime Gil de Biedma a Las Personas del Verbo.
Una troballa enmig d'un llibre ja rebregat de tant rebuscar. Com sempre que fullejo poesia, els dits nerviosos i el pit corprès, mai començo pel principi,els ulls busquen ansiosos una frase que qualli el moment, l'emoció. Llegeixo poesia per trobar paraules, començo sempre el viatge amb una missió concreta. Malgrat tot,el desig amagat, sempre, és més aviat el de perdre'm..."Aunque sea un instante, deseamos/descansar.Soñamos con dejarnos./No sé, pero en cualquier lugar/con tal que la vida deponga sus espinas."... i trobar nous paisatges emocionals i deixar que aquelles emocions s'instal·lin, en calma, en aquestes noves paraules. Així creixo i m'estenc.
 Divendres volia dir-li algo a un amic. El ulls,a l'aguait,van atrapar "dejarse ser en amistad". Pum. El cos troba la calma en les paraules. Sí, això és exactament: hi ha persones amb les que puc estar en amistat. I una d'elles, ell, el meu amic...."brotó la compañía"..."frondosa de presencias"..."aunque esté callado doy las gracias porque hay paz en los cuerpos y en nosotros". Exactament, les paraules m'estructuren l'emoció i l'emoció, excitada pel reconeixment, moldeja les paraules i se les fa seves. Fi del procés de pèrdua i retrobament.