Berlín-San Roque

He passat de Berlín (vacances perquè sí:) a l'insti de San Roque, a Badalona: horari de tardes, arribo a casa entre les 21h i les 22h, Microbiologia, Anatomia i Bioestadística. Em llevaré cada matí a les 7-8h per estudiar i preparar les classes, dinar i ale! a la arena!!...així, probablement, fins a final de curs...
Toma!
En menys de 24h el meu ser ha sofert un gir radical...de la contemplació a la concentració, de l'insomni existencial a la mort súbita sota els llençols...com jo mateixa em dic moltes vegades: "se me ha ido la tonteria"...;P

Tinc ganes de posar alguna foto berlinesa, d'explicar aquí com m'ha agradat la ciutat, l' emocionant que ha estat veure la marató i en Salva exultant als 22km, recórrer sobre una bici els grans carrers de l'Est, perdrem en la confusió intencionada del museu jueu i tornar al Circus sola, de nit, atravessant la ciutat, amb la inquietud pròpia de la llibertat...dies fantàstics, de nou, dies d'aquest setembre que ha estat un setembre sensacional...

Però no podré explicar-ho tot, no tindré temps...aquest cop se'm queda dins, escalfant els dies llargs que m'esperen aquesta tardor. Dies, per altra banda, inevitables.

"Darle sentido a lo inevitable: esa es la diferencia entre la depresión y el arte"
Andrés Neuman
(aquesta frase últimament em persegueix..)

Impossible d'exterminar...

Emoció,
impossible d'exterminar...
m'extermino a mi mateixa si ho faig.


Dies durs, revoltats, la Mercè ha vingut intensa aquest any...de fet, la Mercè és cada any incerta, intensa, plujosa. La pluja remena la calitja chicha de l'estiu, enceta;) la pell estabornida per la calor...renova el rebost de perspectives.


"i com dos asteroides que han desviat sa ruta
direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna..."

Alegria

Cau d´un arbre sa llavor,
després en surt un altre de millor,
és sa vida que segueix,
ja sé que és increïble però així és.
I es animals també follen
i s´enyoren i ells no saben res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
ses fulles més seques se tiren des arbres
per ordre de veterania.
Alegria, ses cases s´aixequen i volen,
i es caos és s´ordre d´un dia que vessa
nostàlgia d´amor i simpatia.

Cau d´un astre sa claror
i dins sa fosca en terra hi veim i tot,
és sa llei de s´univers,
n´hi ha de més profundes, ja m´entens.
I surt s´estrella avorrida
i se desvia i no té por ni res.

No... què va... això és impossible d´exterminar
i ploram, ploram d´alegria.

Alegria, ses velles se xapen de riure,
es dies s´acaben i es fars il·luminen
ses góndoles entre ses cases.
Alegria, ses òrbites en sincronia,
sa inèrcia tendeix a sa pausa i reposen
immòbils tempestes i climes.

Alegria, en calma per sempre ses hores,
i es cosmos s´atura i per tots es planetes
ingràvids s´acaba sa vida ... I alegria.

Antònia Font

Fantàstic, el concert a la Fàbrica, Wa Yeah!

Vic Chesnutt

Dissabte a la nit, caprici de l'Apolo: cadires i tauletes.

20:50h. Es repeteix el ritual: mon pare em convida al concert, jo el convido a una cervesa. Petits luxes a l'Apolo.

21:30h. Vic Chesnutt, puntual, apareix per la dreta de l'escenari. Em sobta la cadira de rodes, el seu cos, deformat, sota una gruixuda capa de roba i els seus gestos descontrolats, per mi angoixants. Un somriure irònic, una mirada intensa i un "moootherfu!cker"...tatarejat a mode de prova de so, amb aquesta veu, greu i trencada, que de vegades em recorda a l'Elliot Murphy, tot plegat, m'eriça la pell i comença el concert.
Presenta a la banda, Elf Power, joves trentanyeros, amb pintes típiques rústiques-retro-americanes....nois amb barba i camisa, noies amb cares salvatges i clarinet. Estètica que m'atrau i em cau bé.Banda que sona potent i que miren constantment amb complicitat a l'homenet postrat a la cadira que descarrega cançons...potser no fa massa temps que toquen junts però s'agraden.

Es repeteix el ritual: el meu pare i jo ens anem mirant amb cara de "joder, què bo", sense paraules, els dos entrem en trances íntims durant els concerts...una mica com al cine. No puc comentar-ho massa, no puc posar en marxa el cap per raonar una descripció, un comentari adequat. Com a molt barbotejo alguna paraula ofegada, sí, per l'emoció.

23h, més o menys, s'acaba el concert oficial. Aplaudiments dels fans, xiulets. Apareix, agraïnt amb la mirada irònica, en Vic Chesnutt. Ara sol. "My band has abandoned me". Rialles.
I a pèl, amb la guitarra, demana peticions. Es decideix per "Where were you?". Desgarradora. Amb ràbia.

"where are you this sunday morning I'm in shaky health
I am in the back yard leaking on the spot where you proclaimed yourself
you are hungry wanting breakfast and my heart is in a stew
where were you girl when I needed you"

En canta una de nova, preciosa.
S'acaba el concert i surto amb la sensació de privilegi.

Es repeteix el ritual: mon pare i jo caminem junts fins a casa seva, jo amb la bici al costat,comentant el concert, però al cap d'una estona les nostres ments disperses deriven cap a mil temes, alguns telegràfics, d'altres que no comencen perquè són avassallats per alguna novetat que espurneja, sovint, el seu cap. Jo escolto, sempre impacient.

Hi ha algo molt bonic que sé que transmetem tot i que a mi em costi deixar-m'ho sentir.

Un plaer de ritual. Un privilegi.

Llunes a l'estiu II

Lluna vista des de Prat Major, 1700m (Alinyà) el 14 de juliol de 2008. La foto la vaig fer amb la càmera digital a través del cata (telescopi per mirar ocells).
Mirar la lluna amb el cata, i els satèlits de Júpiter, és un dels privilegis de pujar a fer bivac a Prat Major...

Llunes a l'estiu I

Sortida de la lluna al mar de les costes de Calàbria, vista des del Lungo Mare, passeig marítim, 18 d'agost de 2008. Feta amb la càmera digital, modo nocturno;). Va sorgir com una bola de foc immensa i somrient just de la línia de costa de Calàbria.
(no sé com es treu el quadrat blanc del fons!!: he retallat la foto una mica ampliada perquè es pogués veure la cara de la lluna)

Esclata l'espectacle

28 de juliol, Prat Major, 1700m (Alinyà): estàvem sopant aprofitant l' última llum abans del fred i jo no podia engollir. L'espectacle m'exaltava, no era una posta sol qualsevol, era inquietant, tremenda, m'atreviria fins i tot a dir que vaig tenir la sensació, un calfred, de que alguna cosa poderosa estava dirigint la funció. Era estèticament massa impactant...

Remenant les fotos per preparar la memòria del Camp he tornat a mirar la sèrie i m'he tornat a alterar.Van ser dies durs, amb poc espai per la sensibilitat, i de cop i volta allò...aquella tormenta...amb un simbolisme tan intens...

Amics a la Diada

La Diada amb els Amics:
pollastre, amanida
síndria i pastís.

----------------------------------

Quedem?
- Perquè sí

----------------------------------

Avui m'he emocionat,
coleccionant converses
m'he quedat
en un estat
d'amistat.

Ja sola,
a casa
m'han retornat les cares
les mirades,
gent viva, intel·ligent,
la sento feliç
essencialment.

-----------------------------------

Els Amics,
quina sort haver-los vist!!
Estic emocionada:
no m'ho esperava.

:*)

Nota
Amistad: Afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

La meva esquena

Així m'he sentit tot el cap de setmana...:(

Cançó 7ª en colors

ha plogut sobre el meu cap

i ha crescut herba molt fresca

he sortit a passejar

la testa florida i verda

perquè també s’hi han fet flors

com si jo fos una gerra

després ha sortit el sol i he sentit olor de terra

fixa’t jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellets

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap més verd

quina enveja, quina enveja!

el vent m’ha dut grans de blat

i com que ja és primavera

les espigues s’han llevat

per damunt dels brins de l'herba

i han cobert les flors del foc

car també han crescut roselles

i fer-me un cap tot d’or

el sol m’ha pansit la gespa

fixa’t jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

papallones i ocellots

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap més groc

quina enveja, quina enveja!

l’estiu m'ha dut la calor

i ha arribat el temps de sega

he anat a cal segador

vinc perquè em segueu la testa

podeu segar tot el blat

però per res ni una rosella

i he sortit al carrer gran

amb la testa ben vermella

fixa’t jo, quin cap vermell

quina enveja, quina enveja!

papallones, grans ocells

s’hi posen, i les abelles

fixa’t jo, quin cap vermell

quina enveja, quina enveja!

les roselles s’han pansit

la tardor no té donzelles

i els meus cabells blancs i fins

m’han omplert de nou la testa

l’hivern m'ha cobert de neu

m’ha robat les flors i l’herba

i el fred m’ha fet presoner

amb el cap blanc com la pedra

fixa’t jo, quin cap més blanc

quina enveja, quina enveja!

ni papallones ni ocells

s'hi posen, ni les abelles

on és la pluja, on és

on és el blat, on és l'herba?

Diòptria (1978) - Pau Riba