Tinc el cos apallissat, agulletes per tot arreu, dolors incòmodes...la ment disparada cap endavant. No sento el buit, només el nou;). La nova situació a casa s'està desencadenant a punt mort i costa avall. Imparable. I jo baixo amb la barreja d' excitació i cangueli de quan baixava amb la bici Orbea blava pels carrers més pendents d'Ulldemolins amb l' adrenalina disparada, els frens inutilitzats i la hòstia assegurada. Me la fotia quan arribava al pla, quan frenava amb els peus i tirava la bici al terra i em rascava totes les cames però em sentia lliure. Lliure i radiant, vermella i suada, per haver aconseguit deixar anar les regnes i llançar-me.
La mateixa excitació no em deixa dormir: he redescobert que el meu sistema nerviós parasimpàtic no pot "parar al simpàtic", l'estat d'alerta no baixa la guàrdia. A les nits dormo per pur esgotament físic, però la meva ment no para, em llevo amb mil històries al supercinexin, els dies passen trepidants, atolondrats...Ha desaparegut el malestar. La vida bull. És una sensació íntimament flipant.El millor? que sé que al final de la baixada m'espera un jardinet assoleiat i acollidor, on em lleparé les rascades, me'n riuré dels bots i jauré al silló cofoia i satisfeta, per fi, tranquila i feliç.
Perquè tinc la sensació, constant, de que ja no pujo a la muntanya on he estat instalada més de 5 anys, a la intempèrie vertiginosa dels pics més alts, sinó que per fi baixo al prat, on les marmotes juguen entre els rierols i les flors. Imatge cursi, em diu el meu enanocabrón:P.
I el hòbbit respon: - No en tens ni idea, per fi a la Comarca!!!:O)
