Barceló

Grand nuage sur la mer

Submarine

Divendres, juliol, Barcelona, la mar, la mare. Vam començar exhaltades per la expo de fotos de Lartigue i vam acabar, de reüll, ja tipes, sense oxígen, sota el mar de'n Barceló.

I no em puc treure del cap la sala clarobscura. Vull tornar-hi. I em vull quedar al quadre blanc. Per sempre.

He descobert a en Barceló. I ara vull viatjar al seu món. Em serveix el carnet de submarinista?

Quina emoció tenir tant per nedar...

Dia de regla

La història d'un tros de l'altra Gràcia

DAVANT L'IMMINENT DESALLOTJAMENT
DE L'HORT COMUNITARI DEL C/ BANYOLES, 5
12 de juliol de 2010 9h

Ara fa dos anys, a l'Observatori de Gràcia, col·lectius i veïnes del barri vam coincidir en que n'estavem fartes de tanta especulació amb els solars i els pisos buits, portàvem anys veient com el barri es transformava en un aparador més de Barcelona, com el teixit social i econòmic s'anava deteriorant, desequilibrant en favor del millor postor.
Alguns no ens coneixíem de res, algunes cares conegudes, i un punt de trobada: la indignació i les ganes de fer alguna cosa per denunciar la situació del barri. Els espais buits no fan Gràcia.
Tot va passar com les coses inevitables: el dia 25 d'Octubre del 2008, un centenar de persones vam entrar a un solar abandonat durant 4 anys després del desallotjament del CSO El Monstru, al carrer Banyoles nº5. Aquella tardor un col·lectiu de veïnes i veïns del barri vam començar la transformació d'un espai buit en un Hort Comunitari. Volíem que fos un hort autogestionat i va esdevenir molt més: un centre cultural a l'aire lliure, un lloc de trobada dels veïns, un espai disponible per les activitats dels col·lectius del barri, un referent per a moltes persones, un lloc per aprendre de tot...la Tribu, bicipOp, XIC-Gràcia, esplais, caus, casal de Siracusa, cooperatives amb Gràcia, cursos d'agricultura ecològica, programes de ràdio, graffittis, compostatge, dinars populars...un espai buit s'havia transfomat en una olla plena d'activitat i sinergies.
Al cap de 6 mesos vam rebre la denúncia de les propietàries i l'hort es va transformar també en un espai de resistència i legitimació social. Diversos aplaçaments del judici, una demanda d'expropiació adreçada al districte de Gràcia, centenars de mostres de suport de tot arreu, mirades acadèmiques, mediàtiques, activistes, personals...l'hort, com a el símbol de l'absurd de l'urbanisme especulatiu, prenia força.
Tot el procés judicial ens va demanar molta força. El col·lectiu vam omplir a la tardor del 2009 la sala de vistes dels jutjats de Via Layetana: van poder declarar els testimonis, es van acceptar totes les proves (Projecte escrit de l'Hort, fotografíes, adhesions...) i a finals de tardor va arribar la sentència previsible i frustrant: segons la llei la propietat privada està per sobre dels drets socials i ambientals de les persones.
L'hivern ha estat molt llarg, les faves, els enciams, els pèsols, les bledes, els espinacs han crescut ufanosos sota les pluges. La primavera ha portat un nou planter i també la sensació de ressaca del col·lectiu després del judici. Enmig del replantejament de l'espai, d'una parada reflexiva i necessària per continuar endavant, ha arribat l'ordre de desallotjament. Paciencia, estamos plantando. El sistema (propietat privada, legalitat,impasibilitat) vol menjar-se de nou un espai ple de Gràcia. Però les persones som les que omplim i donem sentit als carrers I els espais buits continuen foradant el barri a cada cantonada. Les arrels de l'hort han arribat molt lluny i omplen ja altres solars de vida. I ompliran. La vida no s'atura amb l'asfalt. L'hort pot créixer a tot arreu i totes podem ser horteres!!

Concert

Surfing Sirles al popArb

Ho torno a dir:
BESTIAL

popArb 2010

El popArb va donar per molt,
per suar l'electrònica dels Mendetz,
avorrir-nos amb els 40 de la Fe,
cantar Mishima com el primer dia,
bogeria amb el pogo salvatge dels Surfing Sirles
pell de gallina amb el Will Johnson i els Anímic,
piscina amb mojitos i patates amb crema solar,
Roger Mas, el geni que entra poc a poc,
Sanjosex, la veu dolça que no arriba del tot,
els Pinker Tones com els Pet Shop Boys,
i per acabar Miqui Puig i el cansament acumulat.

El vídeo és de Joan Colomo, als teclats el Guille, habitual de la barra de l'Helio i còmplice de'n Martí Sales als Surfing Sirles. Els dos, millor en directe. Els dos, bèsties per domesticar.