La padrina són els meus estius al poble.Infància.
Arribava amb la Hispània i la meva petita maleta, marejada, pàl·lida
de ciutat i allà estava la padrina, a la plaça del Loreto
esperant-me. Allà començaven dos mesos infinits plens d'aventures,
llibertat i aprenentatges.
Amb la padrina ganxet, cosir botons,
escombrar i fregar les escales, esquitxar amb aigua l'entrada de baix,
planxar, rentar els plats...ella volia fer de mi una dona com Déu mana. I amb ella
vaig aprendre la part més pràctica de la vida. L'art de fer anar una casa de poble.
Amb la padrina els conills.
Acariciar-los, buscar els més petits al calaixet de darrere la
gàbia, responsabilitat de cuidar-los. Tranquil·litat davant la seva
mort. Veure com les seves mans destres l'agafen pel coll i el ganivet
expert li talla la vida. I jo, frisant per menjar la sang fregida en
una paella ja roent al foc.
Amb la padrina el safareig. A
l'entrada, a baix, allà on hi havia la mula. De vegades al safareig
del carrer que va cap a la baixada del metge. El gibrell ple de roba,
per a mi la petita, calces i mitjons. Per a ella els llençols i les
camises. El sabó que em rellisca de les manetes i cau a l'aigua, em
poso de puntetes per rebuscar amb el braç, em mullo la samarreta.
Rasco amb el fregall ben fort, compte amb les costures. Primer el
sabó, després rascar, després una mullada i tornar-hi fins que
sigui ben net. Després pujarem a dalt a l'engorfa, aquell pis
misteriós, aturat en uns temps per a mi eterns. Els fils
rovellats, jo amb la caixa de pinces sentint-me útil, sentint que
amb la padrina cada moment té el seu sentit i alguna cosa a fer.Un món segur.
Amb la padrina les olives. Vespres de
llar d'hivern triant les olives de les fulles mirant la tele. Sacs de
ràfia plens d'olives. Quin gust endinsar-hi la mà i navegar pel mar
d'olives.
Les aumetlles, trencant les closques i
separant-ne el fruit.
Les pilotes de l'escudella de Nadal,
les seves mans venoses, àgils, l'anell d'una vida amb poques opcions
però viscuda amb determinació.
Amb la padrina els matins d'estiu.
“Vengue, lleve't!”. A les 9h fan “Los ricos también lloran”.
La mirem juntes, la comentem, ens en fotem dels rics que ploren. Jo
amb el meu got de llet amb galetes maries, la llesca de pa amb
tomàquet i un troç de formatge, o butifarra blanca, la meva
preferida.
Amb la padrina el Peret. Quin home més
guapo. I què alegre.
Amb la padrina la copla. La padrina
canta amb vergonya, se'n riu.
La padrina em renya, bufa al cul.
“Pudenta!”.
Amb la padrina els berenars. Llonguets
farcits de nocilla. La padrina em neteja les galtes de xocolata amb
el seu drap del davantal, humit. O mullat de saliva.
Amb la padrina comprar. La llista feta
en un tros de paper amb llapis i la seva lletra de posguerra. Els
diners justos en un monederet petit negre. El cabàs. Au, ves a cal
Catarino, a cal Gargori i després a cal Josepàs. No t'entretinguis.
Els cabells de la padrina. Onades
argentades, la seva colonia, la seva pinta petita i estreta.
Amb la padrina l'all i oli.
Concentració màxima. Només podem ser-hi dues. Jo amb el setrill,
molt quieta, mirant fixament com l'oli regalima pel morter i entra en
l'ou, el soroll gustós de la mà girant sempre en el mateix sentit.
La meva tremola de tensió. L'all i oli sagrat que nedarà en
la bajoca i els trumfos del dinar.
Amb la padrina els sopars d'estiu.
Sempre amanida amb tomàquets, les arbequines en un platet de vidre
transparent. De segon sopes de pa. Després tall. De postre préssec
o poma, fruites petites com pots d'essència de l'hort.
Amb la padrina paro taula. Primer em
poso el sopero, després les estovalles verdes de quadros.
Escarria-les. Estan en un calaix ple de molles de pa. Els tovallons,
cadascú el seu amb el seu nus. Els coberts, els gots, els plats.
Cadascú s'asseu al seu lloc. Els homes de cara a la tele. La padrina
prop de la cuina, jo de costat o d'esquena a la tele.
Amb la padrina imatges, olors, poble, peus a terra.
Amb la padrina infància.
