Fa dies que no poso res, suposo que res s'ha quedat per expressar, en el calaix de coses no dites.
O potser res no ha volgut sortir, presa de les pors als malentesos i l'abandó. Molts cops, quan aquest res es queda dintre i no surt, comença a foradar per dintre i m'hi fa un buit. I llavors ve l'angoixa. I com vaig posar fa dies "La angustia revela la nada". El buit em provoca angoixa, com a reacció física al voler sortir i no poder, ràbia per la impotència.
I per què no pot sortir, per què hi ha res que no pot sortir? Per por a la soledat. Por a fer explícita una demanda i que l'altre digui, senzillament, no. Por a dir no a una demanda. Por a renunciar a una demanda. Por a renunciar a l'altre. Por a la soledat no desitjada. Por a la sensació d'abandó.
La familiar sensació.
Uf, potser massa íntim, massa complexe i palla mental.
Bé, és el que hi ha per escriure, aquesta lluita amb el res que vol sortir i no pot. Aquesta lluita que em cansa tant.
La resta està fora, ja ha sortit aquesta setmana intensa, com les setmanes de gener. I cada cop surt més, la Laura surt més. I el res es fa cada cop més petit, i la Laura més gran.
M'agrada créixer.
Ética y moral en el debate educativo actual
Fa 3 mesos
1 comentari:
Yo camino ultimamente con un boquete en el pecho, un tiro a quemaropa. Curiosamente, de tremendo bujero me brota risa tonta, y bienestar tibio, y alegre sorpresa, y diversión por todo... Vamos, felicidad creo que lo llaman ... Cuando quieras te paso un poco
Publica un comentari a l'entrada