La foto és meva, desde la secció 207 del Palau a la pantalla. Per a mi com si l'hagués tingut a tocar;)Encara no he sortit de la barca. El concert d'ahir em va transportar a la meva infància, als matins de dissabte a Ulldemolins, plens de llum i música a flor de pell; a l'habitació de la música a casa,a casa els meus pares, on podia escoltar els discos obsessivament...als moments en els que la veu de Leonard ens embolcallava i ens refugiava en una barca suau, càlida i intensa. Salvats.
Sobretot infància. Després la seva música ha acompanyat moments d'amor compartit, moments d'amor propi,sempre gronxant-me, sempre gronxant-nos.
I ahir la nit va tenir una màgia d'aquella que fa que un Palau Sant Jordi semblés el menjador de casa. Aquella màgia que, a cada gest, a cada moment del concert, sacseja la pell dels milers de persones que vibràvem com electrons deixats anar. Tots embarcats. Deixats anar.
Estremecedor.
1 comentari:
Guau.
:)
Publica un comentari a l'entrada