Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L'aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria:
i de seguida el recel i l'enveja
van aflorar en el gest i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
Llibre de les solituds, Miquel Martí i Pol
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
Una vall recorre la meva memòria: de tant en tant cullo flors i canto en una primavera inesperada. Els borrons esclaten amb un entusiasme provocatiu. És la meva primavera, jo vaig viure-la. El dolor i la incomprensió van arribar massa aviat i me la van prendre. Els prats de la meva vall es van sembrar de mirades i recel i ningú de la vall ja no en parlava, de la primavera.
Però de tant en tant apareix, inesperada i provocativa. La reconec amb un somriure.
Ara recorro la meva vall buscant els borrons que encara queden_n'hi ha molts i els parlo d'ella. De quan guarníem els balcons i cantàvem insolents a la vida. De quan les mirades i el recel ens relliscaven pels barrancs.
M'esgarrifava pensar-hi, jo vaig viure-la. Ara la meva passió és no oblidar-la, no oblidar-me.
Coll d'Ares, Vall d'Alinyà, 27 d'Agost de 2010
1 comentari:
M'ha agradat que hagis posat aquest poema de Miquel Martí i Pol. És veritat que els bons records ens ajuden a no oblidar aquella felicitat viscuda que potser no tornarà mai.
Publica un comentari a l'entrada