Les paraules dels altres sempre m'han semblat les més trascendentals: una frase agafada al vol en una conversa que m'humiteja els ulls, un fragment llegit en una novela que m'altera el ritme cardíac, un aforisme que em fascina per genial, un vers que em retorna com un mantra, una pintada al carrer que llegeixo de reüll des de la bici, una bona història al cine que m'omple com poques coses i que construeix frases dintre meu com si fes ganxet...
Cada dimecres a les cinc i mitja
les meves...poques...paraules...trascendentals...brollen...de la carn
i transformen la manera en la que em tornen a arribar les paraules dels altres.
Poques paraules fetes de carn i òssos
com eines d'escultor van trobant qui sóc,
de la pedra antiga
van recuperant la forma lliure de la meva existència.
Són meves, les paraules,
són meves, les eines,
sóc jo, l'escultora.
Cada dimecres a les cinc i mitja
les meves...poques...paraules...trascendentals...brollen...de la carn
i transformen la manera en la que em tornen a arribar les paraules dels altres.
Poques paraules fetes de carn i òssos
com eines d'escultor van trobant qui sóc,
de la pedra antiga
van recuperant la forma lliure de la meva existència.
Són meves, les paraules,
són meves, les eines,
sóc jo, l'escultora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada