C.

La C. m'escriu. Ens vam acomiadar el 21 de juny amb una abraçada, una nota escrita plena de faltes d'ortografia i llàgrimes sublimades per la correcció de les formes. La C. em va reclamar que hi fos. Em va tractar amb respecte i exigència. Si tu vols que confiï en tu, com a profe, tu has de confiar en mi, com a persona. I això va de veritat. No va de rols ni d'horaris laborals. Des que la C. em va reclamar que hi fos, a l'aula ja no duc màscares i miro als ulls de veritat. Amb la meva imperfecció però hi sóc completa. I així és com aconsegueixo gestionar amb sentit tota la humanitat que bull, es frega i col·lisiona a l'aula. Ara entenc el curs com un viatge de vincles, no com un joc de rol. I entenc la responsabilitat que tinc amb l'alumnat: he de deixar clar on em poden trobar i on no. La C. em va desemmascarar.

 La C. m'escriu i em diu que em troba a faltar, els valors que ens donaves, em diu, els valors. I m'explica que ja no insulta els profes, que tracta bé a les seves amigues, que ha deixat a aquella noia que la feia patir. I que ara està "muy bien muy inspirada i con los ojos muy abiertos he conseguido muchas espectativa."

 La C., no ho diu així, però m'escriu per dir-me que ha aconseguit estimar-se. 

I jo la responc. I encara tinc temptacions d'agafar la màscara i parlar-li amb gestos estudiats. Rellegeixo el seu correu i m'incomodo per la meva pròpia tendència. Li acabo explicant, emocionada i amb timidesa, com em va.

I me n'adono que si no ho fem així, amb la vida i les persones al centre, tot plegat no té sentit.