En la primera entrada al bloc, fa 12 anys, escrivia...
Acabo d'arribar a casa,
amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra.
Avui decideixo reemprendre el bloc envoltada de papallones: pensant en una conversa que vaig tenir amb la Marina sobre el sentit de la vida i rellegint la última publicació al bloc, el meu homenatge a la padrina Gertrudis, una de les meves mestres en el sentit de la vida. Amb les frases i emocions de la última sessió del grup de treball Ecofemisteam encara rondant-me. I tot plegat s'activa per una conversa twittera entre profes de ciències sobre el fet que la vida, com a fenomen natural, no necessita finalitat ni sentit. #Lavidaesasí.
Aquesta combinació de vida íntima, vida pública i reflexions personals eren la substància d'aquest bloc. I ara, immersa en un altre cicle metamòrfic vital, torno a necessitar-lo.
Com sostenir aquest sense-sentit en els nostres cossos finits (ment_i_cos, inseparables), com sostenir-nos i trobar el nostre lloc desitjable al món que compartim. Aquest és un dels interrogants bàsics que ha accelerat el meu metabolisme des que va tenir consciència de sí mateix. La recerca incansable de respostes, en un feedback infinit, em sosté. A l'aula i a casa, a la casa de l'aula i a l'aula de la casa. La ciència? En el seu sentit ampli i filosòfic, una de les meves eines preferides per construir respostes i comunicar-les.
I en aquest cicle etern, rescato una de les meves cites fonamentals:
El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos modos hay de no sufrirlo. El primero es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. El segundo es peligroso y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio. Las ciudades invisibles, Italo Calvino.
SEGUIM!
Acabo d'arribar a casa,
amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra.
Avui decideixo reemprendre el bloc envoltada de papallones: pensant en una conversa que vaig tenir amb la Marina sobre el sentit de la vida i rellegint la última publicació al bloc, el meu homenatge a la padrina Gertrudis, una de les meves mestres en el sentit de la vida. Amb les frases i emocions de la última sessió del grup de treball Ecofemisteam encara rondant-me. I tot plegat s'activa per una conversa twittera entre profes de ciències sobre el fet que la vida, com a fenomen natural, no necessita finalitat ni sentit. #Lavidaesasí.
Aquesta combinació de vida íntima, vida pública i reflexions personals eren la substància d'aquest bloc. I ara, immersa en un altre cicle metamòrfic vital, torno a necessitar-lo.
Com sostenir aquest sense-sentit en els nostres cossos finits (ment_i_cos, inseparables), com sostenir-nos i trobar el nostre lloc desitjable al món que compartim. Aquest és un dels interrogants bàsics que ha accelerat el meu metabolisme des que va tenir consciència de sí mateix. La recerca incansable de respostes, en un feedback infinit, em sosté. A l'aula i a casa, a la casa de l'aula i a l'aula de la casa. La ciència? En el seu sentit ampli i filosòfic, una de les meves eines preferides per construir respostes i comunicar-les.
I en aquest cicle etern, rescato una de les meves cites fonamentals:
El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos modos hay de no sufrirlo. El primero es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. El segundo es peligroso y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio. Las ciudades invisibles, Italo Calvino.
SEGUIM!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada