Soroll a la platja

Porto dies acoplant les emocions a altres ritmes externs: música, bones pelis, amics...em costa deixar-me sentir el meu propi ritme sec, sense guarniment.
Hi ha molt de soroll i m'inquieta. Sento una brutalitat per dintre que sóc incapaç d'expressar verbalment.
No m'agrada l'exhibició gratuïta de les emocions si no serveix per expressar i transmetre. I aquests dies hi ha un monòleg que només estableix ponts expressius amb la música. Suposo que per això no he parat de parlar de músics, lletres, interpretacions, poesia... eines necessàries per calmar el desasosiego sense evadirlo. Només puc estar en espais on el soroll trobi pentagrames on organitzar-se i esdevenir quelcom harmoniós.
Assisteixo emocionada a la revelació del meu cos. El meu cap, derrotat, perdut en mil cabòries i treient fum, es fa petit i inútil. És especialment emocionant per mi quan entro a dansa. Les quatre hores de la setmana en que el meu cos, ple de raons, troba els seus arguments. I he decidit escoltar-lo.
N'estic farta de heures i esquemes mentals. Ara em ve un poema de'n David Jou que ha anat prenent significat amb el temps, tot i que el primer cop que el vaig llegir a l'aula magna de la Facultat de Biologia, després d'una classe magistral de'n Ramón Margalef, va ser un moment històric: un dels grans mestres de l'Ecologia va acabar la seva classe posant una transparència amb aquest poema, sense donar-li importància, com els títols de crèdit d'una pel·lícula. I jo vaig sentir una torbació que em va deixar clavada al seient...

Preguntes

Abans de la meva primera pregunta
vingueren llibres amb mils de respostes.

No sé preguntar.

Paraules com heures s'arrapen al rostre
del món i fingeixen un món tan real
que em perdo en jardins de matèria verbal
i dubto del món circumdant que se'm mostra.

I em falten destrals,
destrals contra l'heura de mots i mentides
que em volta de somnis i escenes fingides,
de cúpules falses d'esquemes mentals

i enyoro un cel clar
i un món primigeni i un temps d'infantesa
on sigui possible la pròpia sorpresa.

No sé preguntar.


Emocionant, escrit per un físic poeta i après d'un mestre ecòleg...la ciència amaga persones, canalitza el desig d'entendre, la pregunta eterna enredada en les heures dels esquemes mentals. Buf, que dos eminents científics reclamin un cel clar i admetin la incapacitat de preguntar em sembla, uix, no trobo la paraula, commovedor?
--------------------------------------

Ja està, m'he despullat una mica...em resultava desquiciat no escriure sobre aquest corrent oceànic turbulent que ara m'atravessa...si, al cap i a la fi, aquest blog és una mena de missatge en una ampolla, ansiant que algú el reculli i em faci sentir acompanyada a la platja...