Créixer

M'he quedat malalta. Ha acabat el que va començar fa 9 mesos. Asseguda en un vagó de la línia 9 el dia 29. Aquest matí, trompetes de satisfacció. Asseguda a l'extranya línia 9 sentia com una implosió de satisfacció m'omplia els ossos. No podia saltar i cridar perquè un virus ha decidit instal·lar-se en la meva alegria i alliberament. Esternuts, ara sí, sense por (ahir cada cop que esternudava sentía un espant com de tuberculosi). Mal d'ossos, aquests ossos que no saben si riure o plorar després de, campions, suportar tantes tensions els últims mesos, tots aquests anys.

Estic íntimament feliç perquè ha anat molt bé. Ara sí que em crec que el resultat és el que menys em preocupa. Volia arribar fins aquí sencera, trompeta i satisfeta. I així estic.

I espero amb calma la febre, aquella febre de l'adolescència, de quan havíem de créixer físicament, amb dolor d' ossos i músculs que declaraven l'estat d'excepció. La febre de les coses importants.

Toc de queda cap problema. Cos, aquest estiu és teu.

Avui, el meu cos

Salten tres pistons,
arbitràries obsessions:
qualsevol fantasia_no corresposta,
un miratge anunciat,
la soledat_el caldo de sempre,

els darrers dies mentals,
i ja tenim el festival.

________________________

El meu cos,
tendre i aspre,
es remou dintre la closca
i es fa mal.
Perquè no entén tant de fred,
no entén tanta roba,
vol més pell i no li toca.
________________________________

I la laura_cos i pensa_ment,
es carrega de liturgia,
impacient però conscient,
fa veure que no hi sent,
i mira enfora que despista.

A veure si passant les hores,
el dia empeny,
i demà el cos,
com un gos,
troba el lloc,
i jau, de nou,
impotent.

__________________________

Com deia el poeta,
"mots com heures"
s'arrapen al pit,
l'escalfen,
li calmen el neguit,
li arranquen el plor,
el gronxen,
avui, el meu cos
és petit.

___________________________

La lluita és ben ordinària:
entre el desig i el saber estar,
amb el que hi ha.

Au!

+

=

Tinc el Steissbein adolorit
la kreuzbeinbasis colpejada,
AU!

Desig d'infància

Que el meu cos fos tant innocent com per deixar sentir i rebre una altra pell que no espera res de mi.
Que només m'espera a mi.
Que la meva ment fos tant innocent com per deixar al meu cos sentir i rebre sense esperar res.
Sense esperar res de mi. Només a mi.

I ells allà immòbils. (...). Com un encanteri. Sense ni un pensament al cap, un pensament autèntic. Només estupor, meravella.
Oceà, Baricco.

I em falten destrals,
destrals contra l'heura de mots i mentides,
que em volta de somnis i escenes fingides,
de cúpules falses d'esquemes mentals,
i enyoro un cel clar,
i un món primigeni i un temps d'infantesa
on sigui possible la pròpia sorpresa.
(...)
Preguntes, David Jou.

Soroll a la platja

Porto dies acoplant les emocions a altres ritmes externs: música, bones pelis, amics...em costa deixar-me sentir el meu propi ritme sec, sense guarniment.
Hi ha molt de soroll i m'inquieta. Sento una brutalitat per dintre que sóc incapaç d'expressar verbalment.
No m'agrada l'exhibició gratuïta de les emocions si no serveix per expressar i transmetre. I aquests dies hi ha un monòleg que només estableix ponts expressius amb la música. Suposo que per això no he parat de parlar de músics, lletres, interpretacions, poesia... eines necessàries per calmar el desasosiego sense evadirlo. Només puc estar en espais on el soroll trobi pentagrames on organitzar-se i esdevenir quelcom harmoniós.
Assisteixo emocionada a la revelació del meu cos. El meu cap, derrotat, perdut en mil cabòries i treient fum, es fa petit i inútil. És especialment emocionant per mi quan entro a dansa. Les quatre hores de la setmana en que el meu cos, ple de raons, troba els seus arguments. I he decidit escoltar-lo.
N'estic farta de heures i esquemes mentals. Ara em ve un poema de'n David Jou que ha anat prenent significat amb el temps, tot i que el primer cop que el vaig llegir a l'aula magna de la Facultat de Biologia, després d'una classe magistral de'n Ramón Margalef, va ser un moment històric: un dels grans mestres de l'Ecologia va acabar la seva classe posant una transparència amb aquest poema, sense donar-li importància, com els títols de crèdit d'una pel·lícula. I jo vaig sentir una torbació que em va deixar clavada al seient...

Preguntes

Abans de la meva primera pregunta
vingueren llibres amb mils de respostes.

No sé preguntar.

Paraules com heures s'arrapen al rostre
del món i fingeixen un món tan real
que em perdo en jardins de matèria verbal
i dubto del món circumdant que se'm mostra.

I em falten destrals,
destrals contra l'heura de mots i mentides
que em volta de somnis i escenes fingides,
de cúpules falses d'esquemes mentals

i enyoro un cel clar
i un món primigeni i un temps d'infantesa
on sigui possible la pròpia sorpresa.

No sé preguntar.


Emocionant, escrit per un físic poeta i après d'un mestre ecòleg...la ciència amaga persones, canalitza el desig d'entendre, la pregunta eterna enredada en les heures dels esquemes mentals. Buf, que dos eminents científics reclamin un cel clar i admetin la incapacitat de preguntar em sembla, uix, no trobo la paraula, commovedor?
--------------------------------------

Ja està, m'he despullat una mica...em resultava desquiciat no escriure sobre aquest corrent oceànic turbulent que ara m'atravessa...si, al cap i a la fi, aquest blog és una mena de missatge en una ampolla, ansiant que algú el reculli i em faci sentir acompanyada a la platja...