de febrer 11, 2008

Cambio de sentido

No creo, a fin de cuentas, que sea tan difícil.
No solicito un cambio de dirección, de punto
de aplicación, tampoco que se alargue o se abrevie
el vector de la extraña magnitud que llamamos
el tiempo.
Ni que nadie modifique el azar
de sus intersecciones. O que deje de ser
un absurdo segmento enlazando dos nadas.
Con menos me conformo - he aprendido a pedirle
poca cosa a la vida.
Que, mirándolo bien,
sería suficiente con cambiar el sentido
de esa recta, invertir su discurso y que avance
justamente al revés.
Que sea su comienzo
una aniquilación devastadora, prólogo
de un dolor que se vaya mitigando y, después,
la impotencia manchada de decepciones deje
paso a una madurez ajetreada y ciega.
Así se llegaría, descriando a los hijos,
a olvidar enseñanzas de manuales y amores,
y, después de reír la indolencia del juego,
zambullirse en el amnios inconsciente y al fin
ir mermando las células hasta desvanecerse.
Bastaría con eso y de tal modo
lo habría hecho un dios.
No sé si lo que pido
es posible, la física nunca ha sido mi fuerte.

Javier Velaza, Los arrancados.

Aquest llibre em va arribar a casa fa més d' un any i mig en un sobre verd, desencadenant una erupció d'emocions que, malgrat tot, encara no han perdut vigència. I encara el rellegeixo i em dóna sentit, m'ajuda a calmar el malestar i el dolor de fons.

Ara intento entrar, tacada de decepcions, a la maduresa atrafegada...

de febrer 08, 2008

¡Vamos a jugar!

Acabo de encontrarme de nuevo con una de las series de mi infancia, de las que me hizo pasar mis mejores momentos de sillón+tele (cuántas horas...), y con la canción más sugerente para una niña triste: "¡Vamos a jugar!¡Tus problemas déjalos! ¡Ven a Fraggle Rock!"

Ya sé, ya sé, somos muchos y muchas,
mejor aún:)

(me acabo de enterar que fue producida por Marvel...)

¡Emoción!

de febrer 07, 2008

Ara fa un any...

Ara fa un any, més o menys, que començava aquest blog escrivint això:)
I ara fa un dia, més o menys, que m'han donat la primera substitució a Les Roquetes del Garraf, un poble satèl·lit de Sant Pere de Ribes, però molt a prop de Vilanova i la Geltrú, on els nois i noies de 3r d'ESO em tindran de substituta de Tecnologia. A més a més, porto l'Aula de Diversitat, amb alumnes que van una mica despistats després d'haver vingut de molt lluny...alguns suposo que estaran enfadats, d'altres perduts, i d'altres molt motivats per aprendre les acordades "competències bàsiques" que un necessita per moure's per Europa i per la nostra societat: suma-resta, llegir i escriure, etc. Encara no sé ben bé què més els ensenyo...
Estaré gairebé un mes per allà, fins abans de Setmana Santa.
I després...doncs a esperar una nova substitució!!!

Les orugues, com fa un any, em punxen la panxa i m'alteren la son.
En tinc moltes ganes,
i això té conseqüències pel meu cos, que de vegades no sap gestionar la il·lusió i el desig...ai, què trist!
;)

continuarà...