Ara fa un any...

Ara fa un any, més o menys, que començava aquest blog escrivint això:)
I ara fa un dia, més o menys, que m'han donat la primera substitució a Les Roquetes del Garraf, un poble satèl·lit de Sant Pere de Ribes, però molt a prop de Vilanova i la Geltrú, on els nois i noies de 3r d'ESO em tindran de substituta de Tecnologia. A més a més, porto l'Aula de Diversitat, amb alumnes que van una mica despistats després d'haver vingut de molt lluny...alguns suposo que estaran enfadats, d'altres perduts, i d'altres molt motivats per aprendre les acordades "competències bàsiques" que un necessita per moure's per Europa i per la nostra societat: suma-resta, llegir i escriure, etc. Encara no sé ben bé què més els ensenyo...
Estaré gairebé un mes per allà, fins abans de Setmana Santa.
I després...doncs a esperar una nova substitució!!!

Les orugues, com fa un any, em punxen la panxa i m'alteren la son.
En tinc moltes ganes,
i això té conseqüències pel meu cos, que de vegades no sap gestionar la il·lusió i el desig...ai, què trist!
;)

continuarà...

Aristóteles y la inteligencia artificial

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra. I m'agrada el que em torna el mirall idealitzat de les mestres i els mestres que em van ajudar a desenvolupar aquesta habilitat tan innata, natural i espontánea que és la lucidesa.
I començaré, quan comenci, amb la també, en mi, innata vocació d'ensenyar. Mostrar i fer entendre, abocar llum als misteris de la vida (no és una cursilada, je, és literal: seré mestra de Biologia i Geologia). I on jo ho tingui fosc-l'univers al costat d'una espurna-, tinc la vocació de transmetre l'excitació del misteri, del descobriment, l'esclat de les oruguetes...

Acabo d'arribar a casa,

vinc de la primera conferència del 4rt cicle de debats al CCCB: SENTIT. Avui ha parlat en Víctor Gómez Pin, catedràtic de filosofia de la UAB. Ha vingut a defensar l'ideal humanista davant dels dubtes actuals sobre la naturalesa humana (inteligencia artificial, projecte Gran Simi, genoma humà...)
Fantàstics, aquests debats són fantàstics...et sedueixi o no el discurs, pel sol fet de sentir a gent inteligent, humana, lúcida...que defensa amb els ulls brillants la seva tesi, les seves reflexions; tan sols pel fet que això avui en dia sigui un luxe (gratuït pels Amics del CCCB) i jo en pugui disfrutar dilluns rere dilluns a les 19:30h, ja és motiu d'excitació.

Però és que ademés tinc aquesta sensació, maravellosa, de les ganes i el desig que m'empenyen aquesta vocació espontánea, en mi, d'ensenyar.

Abans de marxar a fer el sopar, les frases amb les que ha començat i acabat la conferència:

Tots els humans tenen per naturalesa tendència a la lucidesa-Aristòtil.
La ciencia i la poesia són la expressió de la humanitat-Víctor Gómez Pin.


Que la lucidesa us acompanyi,
bonanit******