7è Aniversari Ateneu Rosa de Foc

Dissabte vam celebrar 7 anys d'Ateneu i un any més, després de molta feina, va ser un dia apoteòsic, eufòric, colectiu...un dia que cada any em confirma, ens confirma, que un projecte d'autogestió amb generosa paciència, convenciment polític i una mica de confiança en la humanitat;), és possible. I no només sobreviu sino que creix, es transforma i dóna lloc a altres projectes, crea sinergies, millora les nostres vides, fa d'antídot contra l'amargura, contra l'estancament, contra la resignació a la que ens transporta vertiginosament la societat i el context en el que vivim.

Ara mateix aquest espai i tota la seva òrbita (ccoperativa, hort comunitari...) són part imprescindible de la meva vida.

Vam preparar un regalet per l'Ateneu. Una cançó. Poseu-hi la musiqueta de'n Kiko Veneno ("Echo de menos, la cama revuelta..."). Ah, i els talibans de l'ortografia agafeu aire, que hem fet un mejunge castalà que tomba a qualsevol (i representa el mejunge de gent que formem part de l'Ateneu)

Techo* de menos
Son siete años
de proyectos y asambleas
comisiones y mercados
y mucha fiestaa

cooperativa,
Olla mòbil, Repsol Mata,
Plataforma Antitrangènics
i també la Gàlia

I la Xaingra
que celebra aniversari:
ja són 25 mercaaats
i una Xic queta!

i les kafetes,
inestables i concretes.
i el nostre menjadoooor:
dijous, paella!!

Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!


Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida


Passa la vida.
L'ateneu creix cada dia:
uns que marxen, uns que arriben
i es multipliquen.

I allà a Cal Cases
han obert la sucursaal
ja tenim la nova seu
per fotre el caamp.

I aquí, al barri,
cada dia més xivarri,
un cultiu extès de coopes
i també d'horteres!!

I don Fugueet
que ens ha fomut el coheet
però no ens treurà les ganes (leré) d'ocupaaar
el barri senceeer.


Ay, mi rosita de fuego, rosita,
qué buenos ratos m'has dao!!!

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida

(marcha, marcha, arrikitán, queremo marcha, marcha)

Aquesta porta verda, quina alegria!
voldria entrar-hi cada dia!!
l'ateneu li dóna marxa a la meva vida!

*lo de techo és per l'incident que vam tenir quan vam estar fent les obres al pis de dalt. Literalment se'ns va caure el sostre a sobre:)

Berlín-San Roque

He passat de Berlín (vacances perquè sí:) a l'insti de San Roque, a Badalona: horari de tardes, arribo a casa entre les 21h i les 22h, Microbiologia, Anatomia i Bioestadística. Em llevaré cada matí a les 7-8h per estudiar i preparar les classes, dinar i ale! a la arena!!...així, probablement, fins a final de curs...
Toma!
En menys de 24h el meu ser ha sofert un gir radical...de la contemplació a la concentració, de l'insomni existencial a la mort súbita sota els llençols...com jo mateixa em dic moltes vegades: "se me ha ido la tonteria"...;P

Tinc ganes de posar alguna foto berlinesa, d'explicar aquí com m'ha agradat la ciutat, l' emocionant que ha estat veure la marató i en Salva exultant als 22km, recórrer sobre una bici els grans carrers de l'Est, perdrem en la confusió intencionada del museu jueu i tornar al Circus sola, de nit, atravessant la ciutat, amb la inquietud pròpia de la llibertat...dies fantàstics, de nou, dies d'aquest setembre que ha estat un setembre sensacional...

Però no podré explicar-ho tot, no tindré temps...aquest cop se'm queda dins, escalfant els dies llargs que m'esperen aquesta tardor. Dies, per altra banda, inevitables.

"Darle sentido a lo inevitable: esa es la diferencia entre la depresión y el arte"
Andrés Neuman
(aquesta frase últimament em persegueix..)

Cambio de sentido

No creo, a fin de cuentas, que sea tan difícil.
No solicito un cambio de dirección, de punto
de aplicación, tampoco que se alargue o se abrevie
el vector de la extraña magnitud que llamamos
el tiempo.
Ni que nadie modifique el azar
de sus intersecciones. O que deje de ser
un absurdo segmento enlazando dos nadas.
Con menos me conformo - he aprendido a pedirle
poca cosa a la vida.
Que, mirándolo bien,
sería suficiente con cambiar el sentido
de esa recta, invertir su discurso y que avance
justamente al revés.
Que sea su comienzo
una aniquilación devastadora, prólogo
de un dolor que se vaya mitigando y, después,
la impotencia manchada de decepciones deje
paso a una madurez ajetreada y ciega.
Así se llegaría, descriando a los hijos,
a olvidar enseñanzas de manuales y amores,
y, después de reír la indolencia del juego,
zambullirse en el amnios inconsciente y al fin
ir mermando las células hasta desvanecerse.
Bastaría con eso y de tal modo
lo habría hecho un dios.
No sé si lo que pido
es posible, la física nunca ha sido mi fuerte.

Javier Velaza, Los arrancados.

Aquest llibre em va arribar a casa fa més d' un any i mig en un sobre verd, desencadenant una erupció d'emocions que, malgrat tot, encara no han perdut vigència. I encara el rellegeixo i em dóna sentit, m'ajuda a calmar el malestar i el dolor de fons.

Ara intento entrar, tacada de decepcions, a la maduresa atrafegada...