de març 17, 2008

El festín del amor s'acaba...a Gòsol.

Cap de setmana necessari: necessitava muntanya, immensitat, sol i fred a la cara, la llum que reflexa la neu, llum que es difon en totes direccions, quasi irreal i intensament poètica...necessitava despertar el cos i sentir-me acollida per mi i pel paisatge. Què bo quan la necessitat es revela en el moment en que la satisfàs...felicitat?
I gràcies als meus companys d'autisme, la Lucía i el Sergio, ho he pogut gaudir... i al molí de gòsol i al sopar i els cafès de'n Roger, i al set i mig i a la nit, diguem-ne...sorollosa...gràcies a tot això tampoc he oblidat lo necessari que és gaudir de l'autisme envoltada de persones.

-------------


I avui, a Reus, la meva àvia cridava plena d'angoixa i de ràbia a una injustícia molt poc divina i molt humana (com la seva bogeria), i reia i escoltava música i al meu pare llegint-li un conte...i jo, poc destra, m'emocionava amb tot plegat, i si hagués pogut creuar els límits sé que hagués cridat amb ella, i hagués rigut...i m'hagués adormit escoltant al meu pare mentres m'acariciava la mà...

I s'ha acabat El festín del amor i m'ha deixat un clot al cor.

"Sentí una especie de desespero energético, visionario". El festín del amor, Charles Baxter.

1 comentari:

Lucía ha dit...

Potser les gràcies li hem de donar a la immensitat de excursionistes que aquest cap de setmana, incomprensiblement, s'han quedat a casa i ens van permetre gaudir de la quietud de la natura.
... No se a que et refereixes amb això del sorolls nocturns... una òliba, potser?...
;)