Un gest

Quan li han desconnectat els tubs
després de 6hores,
en Jaume ha aclucat els ulls
i en un sospir de cos, amb un somriure de dins,
tot plàcid sembla que ha dit:


"Ja està".

El Jaume

El Jaume i la Laura

És difícil escriure quan les emocions són tant pures que cremen.

Avui el Jaume ha estat a l'alçada. Tot un matí a l'hospital allà amb la seva samarreta rosa HE. He estava rodejat de les dones: parella, germana i filla en un trío una mica desafinat que es delia per estar allà, al costat de l'alçada de'n Jaume.

No és una alçada intelectual,
que la té,
no és una alçada dominant,
no li cal,
no és una alçada d'estereotips,
els trenca,
en Jaume està a l'alçada de persona.

Persona generosa, senzilla, agraïda.
De muntanya austera però florida.

Avui li han canviat la sang tres vegades i ell allà, estès, somrient adormilat. El seu cor, gros i pacient, ha bategat sense victimisme, sabent en cada moment quin era el seu lloc. Ha bategat amb entusiasme. És el Jaume.

El meu pare.

Vic Chesnutt

Dissabte a la nit, caprici de l'Apolo: cadires i tauletes.

20:50h. Es repeteix el ritual: mon pare em convida al concert, jo el convido a una cervesa. Petits luxes a l'Apolo.

21:30h. Vic Chesnutt, puntual, apareix per la dreta de l'escenari. Em sobta la cadira de rodes, el seu cos, deformat, sota una gruixuda capa de roba i els seus gestos descontrolats, per mi angoixants. Un somriure irònic, una mirada intensa i un "moootherfu!cker"...tatarejat a mode de prova de so, amb aquesta veu, greu i trencada, que de vegades em recorda a l'Elliot Murphy, tot plegat, m'eriça la pell i comença el concert.
Presenta a la banda, Elf Power, joves trentanyeros, amb pintes típiques rústiques-retro-americanes....nois amb barba i camisa, noies amb cares salvatges i clarinet. Estètica que m'atrau i em cau bé.Banda que sona potent i que miren constantment amb complicitat a l'homenet postrat a la cadira que descarrega cançons...potser no fa massa temps que toquen junts però s'agraden.

Es repeteix el ritual: el meu pare i jo ens anem mirant amb cara de "joder, què bo", sense paraules, els dos entrem en trances íntims durant els concerts...una mica com al cine. No puc comentar-ho massa, no puc posar en marxa el cap per raonar una descripció, un comentari adequat. Com a molt barbotejo alguna paraula ofegada, sí, per l'emoció.

23h, més o menys, s'acaba el concert oficial. Aplaudiments dels fans, xiulets. Apareix, agraïnt amb la mirada irònica, en Vic Chesnutt. Ara sol. "My band has abandoned me". Rialles.
I a pèl, amb la guitarra, demana peticions. Es decideix per "Where were you?". Desgarradora. Amb ràbia.

"where are you this sunday morning I'm in shaky health
I am in the back yard leaking on the spot where you proclaimed yourself
you are hungry wanting breakfast and my heart is in a stew
where were you girl when I needed you"

En canta una de nova, preciosa.
S'acaba el concert i surto amb la sensació de privilegi.

Es repeteix el ritual: mon pare i jo caminem junts fins a casa seva, jo amb la bici al costat,comentant el concert, però al cap d'una estona les nostres ments disperses deriven cap a mil temes, alguns telegràfics, d'altres que no comencen perquè són avassallats per alguna novetat que espurneja, sovint, el seu cap. Jo escolto, sempre impacient.

Hi ha algo molt bonic que sé que transmetem tot i que a mi em costi deixar-m'ho sentir.

Un plaer de ritual. Un privilegi.

El festín del amor s'acaba...a Gòsol.

Cap de setmana necessari: necessitava muntanya, immensitat, sol i fred a la cara, la llum que reflexa la neu, llum que es difon en totes direccions, quasi irreal i intensament poètica...necessitava despertar el cos i sentir-me acollida per mi i pel paisatge. Què bo quan la necessitat es revela en el moment en que la satisfàs...felicitat?
I gràcies als meus companys d'autisme, la Lucía i el Sergio, ho he pogut gaudir... i al molí de gòsol i al sopar i els cafès de'n Roger, i al set i mig i a la nit, diguem-ne...sorollosa...gràcies a tot això tampoc he oblidat lo necessari que és gaudir de l'autisme envoltada de persones.

-------------


I avui, a Reus, la meva àvia cridava plena d'angoixa i de ràbia a una injustícia molt poc divina i molt humana (com la seva bogeria), i reia i escoltava música i al meu pare llegint-li un conte...i jo, poc destra, m'emocionava amb tot plegat, i si hagués pogut creuar els límits sé que hagués cridat amb ella, i hagués rigut...i m'hagués adormit escoltant al meu pare mentres m'acariciava la mà...

I s'ha acabat El festín del amor i m'ha deixat un clot al cor.

"Sentí una especie de desespero energético, visionario". El festín del amor, Charles Baxter.