Neil ever Young

L'energia eterna del rock, so inconfusible: Neil Young aterrissa al Primavera i tot s'atura. La llegenda em satura els sentits: el so de la seva veu i la guitarra m'ericen la pell, la seva presència bèstia i terrenal em colapsa el pit; les seves cançons, banda sonora domèstica i familiar, em puntegen les cordes més emocionals i llàgrimes denses m'omplen els ulls.

Acaba el concert amb fúria: arrenca les cordes, les tensa i les toca, distorsió, so salvatge. El mestre no ha de demostrar res.

El seu somriure final em commou, clava la seva mirada espurnejant al públic, provocadora i subversiva i una onada eufòrica i sensació de llibertat recorre com un fuet tota la massa primaveral. Ens aplaudeix. S'acaba el concert. Subidón.

Hey hey, my my
Rock and roll can never die
There's more to the picture
Than meets the eye.
Hey hey, my my.

Sembla que no sóc la única que va flipar;)