Raimon els dissabtes

Gràcies a l'Spotify;) i a la febre estic tenint un dissabte fantàstic...un viatge als moments feliços de la infantesa: a casa la meva tieta, a Ulldemolins, els dissabtes quan toca "fer dissabte". Dissabtes plens d'emocions. Les finestres plenes de Montsant, la casa plena de llum i de música...Carlos Cano, Leonard Cohen i Raimon m'exaltaven les emocions i definien moltes coses sobre mi. Sobre el que ara sóc, el que ni m'imaginava, nena trista, que mai seria de gran.
I la tieta plorava i reia... i ara sóc jo la que plora i riu i sent la llum que entra per les finestres...i m'envolta la música.


Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant

Raimon.

Suposo que molts han volgut veure en aquesta cançó i aquesta lletra un himne nacionalista...bé, jo, tossuda, li veig una lluita sorda i constant, ageneracional i afronterera...suposo que de la barreja d'en Carlos, en Leonard, en Raimon, familia pagesa, el Montsant i la tieta no en podia sortir res obtús...