L'institut

He deixat de llegir. He deixat les noveles, els assaigs, reposant sobre l'estanteria de nit de l'habitació. Fa temps que no vaig al cine, fa temps que no miro una peli a casa. Fa un mes que quan tinc temps necessito estar dintre de mi i quedar-m'hi una estona, i sentir. Fa un mes que sento el buit. Li busco els límits, deixo que se m'endugui a territoris tabú, abismes. Fa mal però m'hi reconec. Ho necessito, creuar els límits. Sortir d'on he estat fugida sempre. Entrar on he estat sempre.
Y si nada nos libra de la muerte,
que el amor nos salve de la vida.
(El salvavidas, Javier Velaza. mon amour;)
Ara visc el contrari: la vida em salva de l'amor. Ara la vida és generosa. I l'amor aspre.
El "salvavidas" d'aquesta tardor: l'institut.
Visc tantes i tantes històries de personetes cada dia (!). Nenes i nens, mirades per tot arreu. M'enfado, crido, m'endolço, xiuxiuejo, somric, faig riure, em preocupo, em contradic, m'equivoco, la clavo...l'institut és un organisme palpitant que m'enganxa. Passo 6 hores trepidants a Gelida cada dia. Els alumnes em tenen fascinada. Jo, miop per no veure l'horror, ara tinc mirades per tot arreu, mirades als ulls, mirades transparents, desafiants, provocadores, estimulants. Jo em conecto a elles, i entro al viatge de la classe: els polinomis, els metalls, la glucosa, Darwin...tot brolla. Arriba el divendres i el buit m'atrapa. M'he deixat endur tant al llarg de la setmana que quan em torno a trobar amb el buit, sento que la cinta transportadora s'ha aturat, ja no respiro, m'ofego. He après a viure aquesta sensació i no trigo en buscar un gronxador per ballar en el buit: la música. Tardes fredes de música.

De moment em quedaré aquí un temps. Estic escèptica i hivernant.
I aniré i vindré de l'institut per sentir-me viva.