Denúncia

La Paloma* tremola compulsivament,
el seu cos fràgil trontolla sota l'abisme,
només els seus ulls ametllats i oberts,
plens de certesa,
denuncien.

"Tinc por de tornar a casa. El meu pare em pegarà amb una corretja.
O un cable. Demà no em deixarà venir a l'institut perquè no se'm vegin les marques".

No dubto.
Denuncio.

Comença el circ.
Mossos d'Esquadra.
Serveis Socials.
Ambulància.
Equip directiu.

El capitost repugnant, l'autoritat que davant l'agressió s'amaga en la seva cova pestilent, afirma: "Si haguéssim de denunciar tots els casos..., que entre una bofetada i una corretja tampoc hi ha tant...vés a saber". I més que no he volgut sentir. Per no abraonar-me sobre d'ell i volcar el meu anticrist.

Ningú mira els ulls de la Paloma i hi veu la denúncia a crits. Li demanen a ella, 13 anys, que porti al seu pare a la presó. Ningú se'n vol fer càrrec dels seus ulls, del seu pare, criminal.

Ningú vol mirar-se a l'espill de la merda. I olorar el pànic, l'abús de poder sobre una nena. Les rates tenen por de veure's, de ser qui són.

La manipulació més perversa brinda un final feliç a les clavegueres: la familia es reconcilia. La bèstia s'empenedeix davant del públic. Aplaudiments a la redenció.
Als camerinos,
la bèstia es retorça.

La Paloma continúa desamparada. No sabem protegir-la.


A veces oímos un rumor a nuestros pies, o entre las sombras, y nos da miedo que las ratas ya estén aquí, entre nosotros. Ahora que éramos tan felices.(...)
También este Hamelin es un cuento sobre la culpa de los adultos y su castigo. Sobre los niños de una ciudad que no sabe protegerlos. Sobre un niño y sus enemigos. Sobre el ruido que le rodea y el miedo con que nos mira. Juan Mayorga (Presentació de Hamelin, obra de teatre d'Animalario, sobre els abusos als nens).

*La Paloma existeix amb un altre nom, en un institut, en una ciutat.

L'institut

He deixat de llegir. He deixat les noveles, els assaigs, reposant sobre l'estanteria de nit de l'habitació. Fa temps que no vaig al cine, fa temps que no miro una peli a casa. Fa un mes que quan tinc temps necessito estar dintre de mi i quedar-m'hi una estona, i sentir. Fa un mes que sento el buit. Li busco els límits, deixo que se m'endugui a territoris tabú, abismes. Fa mal però m'hi reconec. Ho necessito, creuar els límits. Sortir d'on he estat fugida sempre. Entrar on he estat sempre.
Y si nada nos libra de la muerte,
que el amor nos salve de la vida.
(El salvavidas, Javier Velaza. mon amour;)
Ara visc el contrari: la vida em salva de l'amor. Ara la vida és generosa. I l'amor aspre.
El "salvavidas" d'aquesta tardor: l'institut.
Visc tantes i tantes històries de personetes cada dia (!). Nenes i nens, mirades per tot arreu. M'enfado, crido, m'endolço, xiuxiuejo, somric, faig riure, em preocupo, em contradic, m'equivoco, la clavo...l'institut és un organisme palpitant que m'enganxa. Passo 6 hores trepidants a Gelida cada dia. Els alumnes em tenen fascinada. Jo, miop per no veure l'horror, ara tinc mirades per tot arreu, mirades als ulls, mirades transparents, desafiants, provocadores, estimulants. Jo em conecto a elles, i entro al viatge de la classe: els polinomis, els metalls, la glucosa, Darwin...tot brolla. Arriba el divendres i el buit m'atrapa. M'he deixat endur tant al llarg de la setmana que quan em torno a trobar amb el buit, sento que la cinta transportadora s'ha aturat, ja no respiro, m'ofego. He après a viure aquesta sensació i no trigo en buscar un gronxador per ballar en el buit: la música. Tardes fredes de música.

De moment em quedaré aquí un temps. Estic escèptica i hivernant.
I aniré i vindré de l'institut per sentir-me viva.