Moriarty covers Chocolate Tom

Don't go to church on Sunday
Don't get on my knees to pray
Don't memorize the books of the Bible
I got my own special way
I know Jesus loves me
Maybe just a little bit more
I fall down on my knees every Sunday
At Zerelda Lee's candy store
Well it's got to be a chocolate Jesus
Make me feel good inside
Got to be a chocolate Jesus
Keep me satisfied

(...)

Stand in my way

one two three
two two three

it's not what you said
it's just how you said it to me
it's not what you said
it's just how you said it to me
could you stand in my way

it's not what you did
it's just how you did it to me
it's not what you did
it's just how you did it to me
could you stand
could you stand in my way

could you stand
could you stand
could you stand in my way

Els penyassegats de Palamós

M'he llevat amb un somni enganxat als llençols de la meva besàvia: una platja a Palamós amb uns penyassegats rectes, com els de Salina:

Un munt de gent a la platja, celebrant. I jo, amb ganes de celebrar, deixo les meves coses (no les necessito) a la sorra. Les abandono, celebro, despreocupada. De sobte, les coses! torno on les havia deixades, em falten els diners i una nena de la platja em mira: "els tinc jo". Li demano i sense resistència em condueix per un bosquet de pins fins a un home. Sense por li demano de nou els diners a la nena. Ella mira l'home, l'home assenteix, em torna els 30 euros i jo li'n dono 10. Celebro el moment.

No torno a la platja, em desperto amb una sensació estranya, conec a la nena. Conec a l'home. No conec a la gent de la platja. No he estat mai a Palamós. He estat a Salina. Aquella platja dels penyassegats...

Laura

Laura, Laura
Laura, Laura
Laura, Laura
Come back

Laura
Laura
Come back

Laura
Laura

Let's find a place
A happy place
We can find

Miro el meu nom. Sí sóc jo. 32 anys sent jo. Sí, ja estic vivint. Sí, ja ha començat, ja. Fa temps va començar, no en fa tant que vaig decidir viure segons jo. Fa uns minuts que el nom que em van posar els meus pares, Laura, ha ressonat dintre meu. Ja era hora diran alguns. Quin susto, dic jo. Tot plegat per un amic que m'envia Laura a la wikipedia. I imatges de la peli d'Otto Preminger, amb Gene Tierney, Laura. Gran peli. Bonic amic.
Em produeix commoció identificar-me amb el meu nom. Dr. Freud, què voldrà dir? He sentit un estrip, trencadís de capa protectora. Sento que el meu nom em relaciona amb l'exterior. Jo, en la eterna conversa amb mi mateixa, no necessito el meu nom. És un efecte semblant a quan marco el meu número de telèfon, sensació extranya. Being Laura. He entrat al túnel. Miro al meu voltant, a casa meva, i a tot arreu posa "laura". I m'esgarrifo de la soledat.

El pudor no em deixa gaudir d'aquest moment mirall. Narcís. Mai m'hi havia entretingut. I ara em quedo embaladida. M'agrada...?

Deixa créixer l'estrany

Ara, per fi, Mishima

2 de juny del 2010, Apolo
Apoteòsic