No pot ser que estiguis sola

- Quina mala passada, no? lo de les opos..._.
- Bé, ho he passat ràpid, eh, que al cap i a la fi estem soles davant les coses, si ens enfonsem massa haurem de tornar cap amunt, dues feines_.
(En Julià, 50 anys, secretari de l'institut, torça el gest, s'emociona)

- Tu no pot ser que estiguis sola_.
(Ressona la frase fent-me vibrar el pit, em quedo torbada)

- Vull dir sola davant la vida, al cap i a la fi estem soles, no?_.
(En Julià nega amb el cap, melancòlic)

Les darreres setmanes he rebut una insolació de carinyo, estic torbada...surto després d'un curs dins de la cova de les opos com si realment hagués estat tancada en un capoll, aïllada d'antics estímuls per trencar vells esquemes on les noves ales ja no serveixen. I les provo amb qui em coneix nova i de sobte només rebo que humanitat, em sento tant agraïda, afortunada. Feliç.
I no sé com dir-ho però les ales sempre han estat allà, arrugades. Em reconec ara en el mirall en un diàleg que sempre he tingut en silenci, sense mirarme als ulls. Sempre he volat en terreny segur, ara amplio territori. El vent bufa suau, m'agrada la brisa que em porta, porto les regnes. No estic sola.