de novembre 24, 2019

C.

La C. m'escriu. Ens vam acomiadar el 21 de juny amb una abraçada, una nota escrita plena de faltes d'ortografia i llàgrimes sublimades per la correcció de les formes. La C. em va reclamar que hi fos. Em va tractar amb respecte i exigència. Si tu vols que confiï en tu, com a profe, tu has de confiar en mi, com a persona. I això va de veritat. No va de rols ni d'horaris laborals. Des que la C. em va reclamar que hi fos, a l'aula ja no duc màscares i miro als ulls de veritat. Amb la meva imperfecció però hi sóc completa. I així és com aconsegueixo gestionar amb sentit tota la humanitat que bull, es frega i col·lisiona a l'aula. Ara entenc el curs com un viatge de vincles, no com un joc de rol. I entenc la responsabilitat que tinc amb l'alumnat: he de deixar clar on em poden trobar i on no. La C. em va desemmascarar.
 La C. m'escriu i em diu que em troba a faltar, els valors que ens donaves, em diu, els valors. I m'explica que ja no insulta els profes, que tracta bé a les seves amigues, que ha deixat a aquella noia que la feia patir. I que ara està "muy bien muy inspirada i con los ojos muy abiertos he conseguido muchas espectativa."

 La C., no ho diu així, però m'escriu per dir-me que ha aconseguit estimar-se. 

I jo la responc. I encara tinc temptacions d'agafar la màscara i parlar-li amb gestos estudiats. Rellegeixo el seu correu i m'incomodo per la meva pròpia tendència. Li acabo explicant, emocionada i amb timidesa, com em va.

I me n'adono que si no ho fem així, amb la vida i les persones al centre, tot plegat no té sentit.

de novembre 17, 2019

12 anys entre erugues i papallones

En la primera entrada al bloc, fa 12 anys, escrivia...

Acabo d'arribar a casa,

amb la sensació d'una nova etapa que s'anuncia per una estranya activitat al meu estómac. Si em veiéssiu, pensarieu que estic tranquila, però la "excitación va por dentro". Són les oruguetes que surten dels capullos-faig servir aquesta paraula perquè m'agrada com sona i perque és com calificaria, si m'ho permetés a mi mateixa, als desitjos reprimits que es refugien al meu estómac-. Quan surten les oruguetes deuen ser d'aquelles amb pèls urticants perquè em cou la panxa. De tant en tant respiro, somric, canto (sense sentir-me, amb el volum prou alt de l'original)...
I tot plegat perquè demà, potser, em diuen el destí de la meva primera substitució com a mestra.


Avui decideixo reemprendre el bloc envoltada de papallones: pensant en una conversa que vaig tenir amb la Marina sobre el sentit de la vida i rellegint la última publicació al bloc, el meu homenatge a la padrina Gertrudis, una de les meves mestres en el sentit de la vida. Amb les frases i emocions de la última sessió del grup de treball Ecofemisteam encara rondant-me. I tot plegat s'activa per una conversa twittera entre profes de ciències sobre el fet que la vida, com a fenomen natural, no necessita finalitat ni sentit. #Lavidaesasí.

Aquesta combinació de vida íntima, vida pública i reflexions personals eren la substància d'aquest bloc. I ara, immersa en un altre cicle metamòrfic vital, torno a necessitar-lo.

Com sostenir aquest sense-sentit en els nostres cossos finits (ment_i_cos, inseparables), com sostenir-nos i trobar el nostre lloc desitjable al món que compartim. Aquest és un dels interrogants bàsics que ha accelerat el meu metabolisme des que va tenir consciència de sí mateix. La recerca incansable de respostes, en un feedback infinit, em sosté. A l'aula i a casa, a la casa de l'aula i a l'aula de la casa. La ciència? En el seu sentit ampli i filosòfic, una de les meves eines preferides  per construir respostes i comunicar-les. 

I en aquest cicle etern, rescato una de les meves cites fonamentals:

El infierno de los vivos no es algo que será; hay uno, es aquel que existe ya aquí, el infierno que habitamos todos los días, que formamos estando juntos. Dos modos hay de no sufrirlo. El primero es fácil para muchos: aceptar el infierno y volverse parte de él hasta el punto de no verlo más. El segundo es peligroso y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar, y darle espacio. Las ciudades invisibles, Italo Calvino.

SEGUIM!