L'ange du bizarre

Una expo no planificada va trencar el fred de París. La petita famille bizarre (què bé sona en francès tot) vam estar d'acord. Els impressionistes de Montmatre potser ja només ens impressionen en la soledat de cadascú i el quadre, ja no són una experiència col·lectiva. Al Musée d'Orsay L'ange du bizarre, una exposició sobre el Romanticisme obscur de Goya a Max Ernst, va fer callar al ramat de turistes. Tots avançàvem en silenci en un diàleg intern amb el nostre àngel caigut, amb la nostra víctima, amb els nostres monstres. Una d'aquelles exposicions que no tan sols és la pintura que veus, no només el text que algú ha escrit, segur, amb la passió de la introspecció. Una exposició que  trascendeix a cadascun dels seus quadres i a cadascun dels que miràvem cara a cara, amb la raó dormida, els nostres monstres en cada pintura.

“El sueño de la razón produce monstruos”, Francisco de Goya 

 Johann Heinrich Füssli (1741-1825) Mad Kate 1806-1807 Frankfurt-am-Main, Frankfurter Goethe-Haus Freies Deutsches Hochstift, inv.1955-007 © Ursula Edelmann – ARTOTHEK

Johann Heinrich Füssli (1741-1825) The Nightmare 1781 Detroit, Detroit Institute of Arts, Founders Society © Bridgeman Art Library 

A gauche : Jean Delville (1867-1953), L’Idole de la perversité, 1891, Pierre noire sur papier, 81,5 x 48,5 cm, Collection Privée © Droits réservés - A droite : Franz von Stuck (1863-1928), Le Baiser du Sphinx (Der Kuss der Sphinx), après 1895, Fusain, pierre noire et rehauts de blanc sur papier brun clair, 55 x 48,5 cm, Collection particulière © Droits réservés  

Rotundo

El brutal chorro de información y desinformación generada en los medios se lleva por delante todo intento de pensamiento autónomo, personal, e incluso aquellos que tienen el tiempo, el valor y la capacidad para enfrentarse a esa poderosa corriente acaban aferrándose, agotados, al primer tronco que pasa por su lado.
(...)
Encontrar un lugar impermeable al estruendo pero sensible a los sonidos más sutiles es hoy por hoy una de las hazañas más urgentes y necesarias para poder sobrevivir como ente soberano.

"Camarón que se duerme (se lo lleva la corriente de opinión)"; Andrés Rábago, El Roto

Des d'aquest dimecres tinc un altre mestre.

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Mirad:

somos nosotros.

Un destino condujo diestramente

las horas, brotó la compañía.

Llegaban noches. Al amor de ellas

nosotros encendíamos las palabras,

las palabras que luego abandonamos

para subir a más:

empezamos a ser los compañeros

que se conocen de la voz o de la seña.

Ahora sí. Pueden alzarse

las gentiles palabras

_ésas que ya no dicen cosas_,

flotar ligeramente en el aire;

porque estamos nosotros enzarzados

en mundo, sarmentosos

de historia acumulada,

y está la compañía que formamos plena,

frondosa de presencias.

Detrás de cada uno

vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.

Quiero deciros algo.

Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

(. . .)
Fragment d'Amistad a lo largo, de Jaime Gil de Biedma a Las Personas del Verbo.

Una troballa enmig d'un llibre ja rebregat de tant rebuscar. Com sempre que fullejo poesia, els dits nerviosos i el pit corprès, mai començo pel principi,els ulls busquen ansiosos una frase que qualli el moment, l'emoció. Llegeixo poesia per trobar paraules, començo sempre el viatge amb una missió concreta. Malgrat tot,el desig amagat, sempre, és més aviat el de perdre'm..."Aunque sea un instante, deseamos/descansar.Soñamos con dejarnos./No sé, pero en cualquier lugar/con tal que la vida deponga sus espinas."... i trobar nous paisatges emocionals i deixar que aquelles emocions s'instal·lin, en calma, en aquestes noves paraules. Així creixo i m'estenc.

 Divendres volia dir-li algo a un amic. El ulls,a l'aguait,van atrapar "dejarse ser en amistad". Pum. El cos troba la calma en les paraules. Sí, això és exactament: hi ha persones amb les que puc estar en amistat. I una d'elles, ell, el meu amic...."brotó la compañía"..."frondosa de presencias"..."aunque esté callado doy las gracias porque hay paz en los cuerpos y en nosotros". Exactament, les paraules m'estructuren l'emoció i l'emoció, excitada pel reconeixment, moldeja les paraules i se les fa seves. Fi del procés de pèrdua i retrobament.

Un dia de tardor

                                             En Pigat al camp de trumfos

                                                  Collint trumfos a Tarrés

                                                   La Pilar descansa

                                                    L'Aiguaneix es pon

                                                      Alinyà sis de la tarda

El motiu de la vida

 A l'acabar la classe d'avui de Ciències Naturals, la Marina s'apropa a mi amb la mirada encesa buscant intimitat....

- Laura, has dit a classe que la vida va aparèixer per casualitat? Però....això no pot ser. Ha de tenir algun sentit!
- Marina, sí, la vida va aparèixer i ja està.
- Però....això vol dir que no té cap motiu?. La vida ha de tenir un motiu.
- La teva vida ha de tenir un motiu, l'has de buscar tu mateixa.
- Laura...........
la carrera de Biologia és molt difícil?
- No, és preciosa. I jo la vaig començar perquè un dia em vaig fer la mateixa pregunta que ara t'estàs fent tu.

* Són les 9 del matí i la Marina, alumna de 2n de la ESO (13 anys) acaba de donar-me un altre motiu per continuar vivint, per continuar llevant-me cada dia a les 6 del matí i pensar que tinc la feina més bonica del món:)

Gratacels castellers

El rollo liberty en el país de la por no m'emociona però la imatge dels castellers a Manhattan em sembla espectacular, poesía híbrida: carn, acer i ciment.

Flamaradas en ple estiu

Para escuchar o descargar. Creative Commons.