Només tenen un disc amb un nom llarg i estrany que em costa reproduir, sona a folk americà (violins, blues...) però són francesos. I toquen el dia 6 de juny a l'Apolo. I jo no hi seré. Bu.
La seva música i la d' una altra folk singer que he descobert (Alela Diane) m'han provocat la generació espontània d'una senyora palla mental. Bé, hi he de reconèixer l'influència de grankabeza en totes aquestes canyetes de xuclar orxata...
Fa uns anys vaig tenir una petita obsessió amb la meva identitat. Vaig necessitar plantejar-me si jo tenia referents culturals, lingüístics, històrics que em lligaven emocionalment amb algun col·lectiu, població,etc. En cap moment em vaig plantejar el terme nació, ni les fronteres em fan pessigolles...però sí que veia que el fet de ser de Barcelona, catalana per 4 bandes, amb una cultureta heredada d'una generació que ha parit fills que després ens juntem i ens reconeixem...doncs em vaig plantejar si això em podia ser útil o no en aquesta búsqueda de qui carai sóc i què vull... (necessària per fer-me la idea de perquè trepitjo el carrer cada dia).
No vaig arribar a masses conclusions però sí que en vaig parlar amb molta gent, i molt diversa.
I ara, de cop, em ve la idea que més em satisfà. I un arbre em serveix d'esquema (deformació professional:P) Crec que ens confonem quan busquem l'origen i la identitat (binomi que ha donat lloc a la frase-axioma català per excel·lència: "qui perd els orígens per la identitat") en unes suposades arrels relacionades amb valors com la solidesa, la exclusivitat, la puresa de les tradicions, la por a la pèrdua de diversitat intraterritorial perquè n'arriba d'altra...això és voler controlar el passat, voler fer una fotografia de qui som perdent molta definició, si l'ampliéssim ens faltaria informació, ens veuríem borrosos...no estem fets de quatre colors, d'una llengua, d'una guerra i quatre balls. I a això ens redueix la catalanitat convergent. Aquest nacionalisme caspós que no vol mirar a dins de cada casa, de cada arrel "catalana": estem fets de fines arreletes, de milers d'històries, viatges, búsquedes, amors, pèrdues, barreges...arrels com a vies mortes, arrels que arriben lluny, arrels que xuclen molta aigua, arrels que s'assequen, que es ramifiquen desesperadament, que es colapsen, arrels valentes, arrels porugues, emigrants, inmigrants i casolanes...
Escoltant la música folk, la que sembla que representa la "puresa", les arrels...allà te n'adones que entres en un món infinit d'influències, de matissos, que al cap i a la fi et duen a una diversitat humana espaterrant. I si parléssim de les comunitats indígenes amazòniques, o dels nòmades dels deserts o...bé, no en sé prou per ampliar aquí...però cada cop em resulta més ridícul buscar la meva identitat "catalana" en quelcom monolític, fals i artificial que no troba harmonia amb la música que em sona per dintre, que vibra amb totes les influències...
I, per la història d'EGB;P i culturilla espontània intueixo que precisament al mediterrani sembla un acudit buscar "pureses". De fet, ni al mediterrani ni prop de cap mar...la mar barreja la gent, desembarca polissons, intercanvia llavors...
Ja ho sé, no és cap discurs nou, i de fet, ja fa pudor el rollo superficial del mestissatgebuenrollito. Però és que a mi encara no m'havia ressonat res autèntic per dintre. Tot em semblaven ombres.
I ara m'imagino els meus possibles avantpassats jueus venint de l'Europa de l'Est...o ves a saber, potser els d'Ulldemolins van pujar del sud, o van venir amb l'Aníbal i els seus elefants...
On comença lo essencial, quines dades no s'inclouen en l'estudi del "fet català"? Quantes generacions enrera els convé tirar enrere als nacionalistes casposos per no perdre l'essència...? Catalunya milenària? D'on venen els catalans, dels íbers?uf...quina mandra...
I millor, cap on van els catalans? En Kamran, en Saya, en Joel, la Isabel, en Voltaire, en Mohamed em toquen els nassos en un perfecte català...els meus alumnes són la meitat d'"origen no -català"...perdó?això els defineix igual que dir que tenen els ulls negres o els cabells arrissats. S'ho expliquen com qui parla de la marca de vambes que s'han comprat.
Bé, paro...
Necessitava buidar el pap, i encetar una nova conversa...
tot i que potser funcionarà millor cara a cara de nou amb els tertulians...
Escolteu Moriarty...m'encanta aquest nom: em recorda al gran professor (jajejijoju) i a un càmping idílic de la costa oest irlandesa regentat per en Mortimer Moriarty, un home alt i prim que posava flors per tot arreu...
Prou.
