Christopher McCandless va cometre un suïcidi llençant-se al vertigen de la vida fora de la societat. Un suïcidi per la inversemblant determinació i l'idealisme gairebé naïf que van guiar els seus actes. Caràcter excepcional, que no vull dir admirable però sí impressionant (literalment, em causa impressió). Una llavor del que el va empènyer als boscos d'Alaska roman reprimida en algun lloc dintre meu. Sort. Però conèixer la seva història, la visió d'en Sean Penn, ha remogut aquell desig de llibertat íntima extrema que normalment descansa en el calaix dels sentiments que amb resignació i disciplina vas guardant i que per necessitat, per el necessari equilibri amb els altres desitjos (i amb les rígides pors), no deixes que t'atormenti. Tot i que probablement sigui un dels principis sobre els quals, molt bàsicament, giren moltes decisions que prenc al voltant de la vida...(tinc el dubte encara de que no sigui un fals desig de llibertat que amaga una fugida del que no vull admetre que he viscut...probablement una barreja de tot.)
Happiness is real when shared. Aquesta frase, en el moment que es pronuncia, em va deixar congelada. La importància del context en les paraules. De vegades el propi, el personal que les interpreta (i manipula), de vegades el propi context on s'han dit o escrit. En aquest cas, en el meu cas, el divendres a la nit van confluir els dos: el més evident, la pel·lícula; el més inesperat, un procés profund, estructural, lleugerament conscient, d'aprenentatge, que estic "patint".
3 comentaris:
També per mi va ser inesperadament dura i curiosa. Un personatge que inicialment es presenta com un adolescent típic que, no sap que vol, i per tant, on buscar-ho, i amb un punt d'arrongacia s'embarca en un viatge que en busca de vivéncies extremes sense res a les butxaques. A mesura que avança la película te'n a dones de que té molt clar el que vol i cap on a de caminar per aconseguir-ho. Experimentar la llibertat de no dependre de res ni de ningú, de ser capaç de fugir, encara que sigui per uns mesos, de l'alienació de les obligacions socials i recuperar la capacitat d'emocionarse per un entorn natural que ha acompanyat a la humanitat al llarg de segles i que estem devastan en mesos. Sentir que la capacitat de superació no la dona el ser "forts", sinó el creure que ho som, que sóm capaços de superar moltes més coses de les que pensem. Això si, per gaudir-les en plenitut, hem de compartir-ho.
Pues a mi me dejó un sabor agridulce. Viéndola desde mi lado idealista fue dulce, optimista y un poco enriquecedora. Desde mi lado más gris pensé que el tipo era ciertamente un triste ingenuo.
A mí me impresionó la necesidad que tiene el tío de alejarse de la civilización, de todo, de estar solo.
Pese a mi ramalazo solitario, que los tres en mayor o menor medida conocéis, estoy totalmente de acuerdo con la frase que dejó a la pobre elisewin congelada ;)
Yo creo que somos seres sociales, que nuestro estado natural no está en la Naturaleza, sino viviendo en grupo con bichos como nosotros.
Publica un comentari a l'entrada