Christopher McCandless va cometre un suïcidi llençant-se al vertigen de la vida fora de la societat. Un suïcidi per la inversemblant determinació i l'idealisme gairebé naïf que van guiar els seus actes. Caràcter excepcional, que no vull dir admirable però sí impressionant (literalment, em causa impressió). Una llavor del que el va empènyer als boscos d'Alaska roman reprimida en algun lloc dintre meu. Sort. Però conèixer la seva història, la visió d'en Sean Penn, ha remogut aquell desig de llibertat íntima extrema que normalment descansa en el calaix dels sentiments que amb resignació i disciplina vas guardant i que per necessitat, per el necessari equilibri amb els altres desitjos (i amb les rígides pors), no deixes que t'atormenti. Tot i que probablement sigui un dels principis sobre els quals, molt bàsicament, giren moltes decisions que prenc al voltant de la vida...(tinc el dubte encara de que no sigui un fals desig de llibertat que amaga una fugida del que no vull admetre que he viscut...probablement una barreja de tot.)
Happiness is real when shared. Aquesta frase, en el moment que es pronuncia, em va deixar congelada. La importància del context en les paraules. De vegades el propi, el personal que les interpreta (i manipula), de vegades el propi context on s'han dit o escrit. En aquest cas, en el meu cas, el divendres a la nit van confluir els dos: el més evident, la pel·lícula; el més inesperat, un procés profund, estructural, lleugerament conscient, d'aprenentatge, que estic "patint".
