La immensitat des de dalt m'empeny a descordar tots els nusos i baixar saltant, flotant, sentir la llibertat de qui no té res a perdre. O de qui tot ho ha perdut i tan sols es deixa anar ja pel desig...neu avall, entre pics afilats, roques tossudes i salts d'aigua provocatius. Un paisatge espectacular, primavera a Tavascan, al llac de Mariola.
De sobte el meu cos es troba amb la pendent. Em fa tremolar les cames. La natura, vehement, brolla. Brolla l'aigua des de les alçades més escarpades, tot cau cap als estanys. Tot el paisatge cau. Vertigen. Por a caure? Per fi caic. Caic i la meva cara es relaxa, el meu cos es deixa anar, temeràriament tranquil. La por ha desaparegut. Les cames em tremolen de desig. No ho puc suportar. El vertigen. El desig de, d'una vegada, deixar anar les regnes, brollar.
De sobte ho veig clar: el vertigen és un desig insuportable de caure.
Un altre cop apareixen: fantàstiques persones, amics, m'acompanyen a creuar el vertigen. M'agafen de la mà, em rodegen, em cuiden, em fan el camí en aquesta neu diabòlica. Agafo el pal, el clavo a la neu. Clavo la mirada a la immensitat i rabiuda clavo, clavo les botes a la neu. El desig, despistat per uns instants, desitja dominar la pendent, desitja poder vèncer la gravetat, desitja agafar les regnes i deixar-se endur sense caure. Canviar de rumb: clavar-me.
De sobte el meu cos es troba amb la pendent. Em fa tremolar les cames. La natura, vehement, brolla. Brolla l'aigua des de les alçades més escarpades, tot cau cap als estanys. Tot el paisatge cau. Vertigen. Por a caure? Per fi caic. Caic i la meva cara es relaxa, el meu cos es deixa anar, temeràriament tranquil. La por ha desaparegut. Les cames em tremolen de desig. No ho puc suportar. El vertigen. El desig de, d'una vegada, deixar anar les regnes, brollar.
De sobte ho veig clar: el vertigen és un desig insuportable de caure.
Un altre cop apareixen: fantàstiques persones, amics, m'acompanyen a creuar el vertigen. M'agafen de la mà, em rodegen, em cuiden, em fan el camí en aquesta neu diabòlica. Agafo el pal, el clavo a la neu. Clavo la mirada a la immensitat i rabiuda clavo, clavo les botes a la neu. El desig, despistat per uns instants, desitja dominar la pendent, desitja poder vèncer la gravetat, desitja agafar les regnes i deixar-se endur sense caure. Canviar de rumb: clavar-me.
1 comentari:
Ets una campiona nena robot!
Ens has donat una lliçó amb la teva valentia i el el teu somriure en els moments més tensos. Ja saps: un pas endavant i un a sota, un endavant i un a sota... i així anem fent camí.
Publica un comentari a l'entrada