de febrer 22, 2010

Ara

És tant dura i tant simple la realitat
(del passat)
tant elaborades i subtils i de vegades barroeres les màscares,
que m'he perdut entre lianes i fils que s'arrelen en llocs equivocats,
em fan embogir en aquesta tela plena de pedaços i nusos
(que sóc jo).
En aquesta selva de punxes i flors
(que sóc jo).

No trobo la sortida,
em calmo escoltant el cant dels ocells,
la fressa del vent a les fulles,
tocant la llana pura i suau,
però quan tot calla, quan les mans no senten,
no trobo la sortida.

Sento crits allà al fons,
m'angoixa pensar que potser allà el cel és clar.
I no hi sé arribar.

1 comentari:

g ha dit...

hi ha
claretat al fons,
sortida.
es la foscor abans del dia de sol.

La confusión que precede a la lucidez más prístina.

Los preámbulos siempre han sido difíciles, per aixo els compartim. De vegades sembla que la vida es una gran sala de espera, el unic que te de bo es que alla sempre hi ha mes gent.
un petó,
g