Ara

És tant dura i tant simple la realitat
(del passat)
tant elaborades i subtils i de vegades barroeres les màscares,
que m'he perdut entre lianes i fils que s'arrelen en llocs equivocats,
em fan embogir en aquesta tela plena de pedaços i nusos
(que sóc jo).
En aquesta selva de punxes i flors
(que sóc jo).

No trobo la sortida,
em calmo escoltant el cant dels ocells,
la fressa del vent a les fulles,
tocant la llana pura i suau,
però quan tot calla, quan les mans no senten,
no trobo la sortida.

Sento crits allà al fons,
m'angoixa pensar que potser allà el cel és clar.
I no hi sé arribar.